nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
17°

Les dones, problema per a l'Església

Teodor Suau deia fa poc que una de les assignatures pendents de l'Església catòlica és la dona. Sempre hem estat un problema, ja ho veis, estimades amigues. Jo, que no tenc cap inconvenient a declarar-me obertament cristiana, he de manifestar la meva gran incomoditat en el si d'aquesta Església, que encara nega a la dona l'accés a l'estatus sacerdotal. És clarament constitucional que una institució amb pràctiques tan sexistes rebi cap mena d'ajuda per part de l'Estat? De vegades em sent estreta entre la meva condició de catòlica i la meva condició de demòcrata. D'una banda, no m'agrada que amb els meus impostos es contribueixi, directament o indirecta, al manteniment de la meva pròpia església. De l'altra, he de fer esforços perquè l'actitud de les jerarquies eclesiàstiques no afecti la salut de la meva fe. Ja veis com anam, les dones catòliques. I, a sobre, ens hem de sentir problema, hauríem de tenir complex de culpabilitat, ja que, pel sol fet de ser dones, som una font de conflictes. Com ens ho menjam? De moment, amb més paciència que una santa o que una somera vella.

N'hi ha, de dones catòliques, que han optat per dur les seves conviccions a uns terrenys d'una certa bel·ligerància. D'altres, optam per prescindir de tot allò que, en la nostra fe, és decididament accessori: lament haver d'incloure-hi les jerarquies eclesiàstiques, que consider molt per davall dels assumptes d'aquesta fe. Quasi diria que al marge. Hi ha lluites que ennobleixen unes persones. Per a altres persones, la sola necessitat d'aquestes lluites ja és humiliant. Per mi és humiliant que les dones hàgim de demanar a l'Església allò que els estats no confessionals ja li han atorgat. Podríem parlar d'una Església de Roma extraordinàriament reaccionària, que, en segons què, fa dues passes endavant i una enrere, i que, en segons quins altres temes, presenta símptomes inequívocs d'una paràl·lisi irrecuperable. Les dones catòliques no tenim per què suportar aquesta situació, i d'altra banda és de sentit comú que no hauríem de moure un dit perquè les coses es normalitzassin. No ens hauríem de rebaixar tant.

En aquest estat de coses, no pot sorprendre a ningú que aquests catòlics de la Comissió de Confraries, de Pollença, emparant-se en uns estatuts que fan servir només per al que els convé, hagin creat una situació absurda (i tan significativa) arran d'unes cerimònies litúrgiques catòliques. Es tractava de deixar de banda una dona, i això ho feren, perquè els estatuts els ho permetien. Els mateixos estatuts també deien que els homes havien d'estar casats, i ara hi ha homes, en fastuosa expressió del senyor President de la Comissió, don Sebastià Comes, «fadrins, casats o menys casats». Què es deu voler dir quan es diu «menys» casats? Vet aquí com es manegen les coses quan convé. El rector de Pollença, per la seva banda, assumeix un compromís trasbalsadorament històric: «Faré tot el possible per calmar els ànims i sembrar pau». I a mi què més, a hores d'ara?

L'únic que lament és que hi ha dones que encara es poden sentir ofeses per aquestes situacions o, pitjor encara, que es posen a tir per rebre l'ofensa. Que s'ho facin tots solets, capes, caperutxes i encaperutxats. Al cap i a la fi, saben que ho poden fer, ja que aquestes ofenses no són res comparades amb les que vénen de dalt de tot. S'hi senten moralment ben autoritzats, i, des del punt de vista del funcionament de la religió catòlica, no els manca raó.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris