algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 13°
13°

Ha mort l'Estat?

La intervenció de les autoritats nord-americanes sobre Microsoft, empresa que com se sap és la major fabricant de programes d'operació de computadores, i que ha estat acusada d'actuar al mercat en una posició dominant, és a dir, com un monopoli; ha posat de manifest que les coses no han canviat tant. Després d'anys d'escoltar els pares de la pàtria fent discursos imaginatius, resumits en allò: que ja no té sentit això de la independència o de la sobirania perquè, en el món del futur, els estats nació nascuts a finals del segle XVIII tendeixen a la desaparició. Després de sentir que el procés de doble erosió, per avall i per dalt, provocaria el buidatge de contingut de l'estat i, per tant, la seva desfiguració i pèrdua de poder; que la globalització i la subsidiaritat serien forces prou potentes per llevar el protagonisme a l'autèntic actor principal dels darrers tres-cents anys. Després de tot això, que una estructura clàssica intervengui i limiti una de les entitats que millor personificaven la globalització i el poder transnacional no deixa de ser curiós. Per molt que s'intentin fixar teories brillants, encara a principis del segle XXI, qui continua manant és l'estat. Certament, que ha perdut trempera, i evidentment, que ha perdut potestats, però continua mantenint un element cabdal per a les societats contemporànies, i aquest element és que continua essent l'àmbit d'adhesió suprem per al conjunt dels ciutadans, és l'element que crea sentiment col·lectiu i, en conseqüència, solidaritat i sacrifici entre els membres de tal col·lectivitat. I això que pot semblar molt abstracte és a la realitat el que legitima les polítiques públiques. I aquest àmbit de fidelitat suprem és la nació, perquè és la nació la creadora del vincle i, per això, els estats sempre s'han marcat com una de les fites principals de la seva acció la unificació nacional dels territoris inserits al seu interior. És a dir, quan els espanyols vénen a les Balears i arriben a una zona on tot es troba escrit en alemany ho troben totalment rebutjable, i aquest rebuig no parteix de la base que tots som molt europeus o que els idiomes són perquè ens entenguem; parteix de la base que la fidelitat a la nació té com una de les seves exigències el respecte a les notes que la caracteritzen com per exemple els símbols (siguin seleccions de futbol o banderes) o per exemple la llengua; i a més parteix de la base que aquesta fidelitat és suprema, per tant, que no sigui escrit en català-mallorquí és subsidiari i no té massa importància precisament perquè aquesta adscripció no és la realment central. I aquesta situació no es troba en la revisió profunda que alguns ens volen fer creure, aquesta situació és la que encara regeix el món. Quan els estat units acaben amb el gegant informàtic palesen qui és qui, demostren que el poder econòmic no ha superat tan dràsticament el poder polític, que la mundialització tot i ser certa, i tot i provocar una readaptació dels estats i la posada en marxa de nous mecanismes per fer front a les noves circumstàncies, no ha substituït o no ha fet desaparèixer els estats nació. I la veritat és que difícilment se produirà aquesta substitució si les noves entitats que sorgeixen no són capaces de donar identitat, de donar cohesió, de crear sentiment de solidaritat entre els membres, perquè és a partir d'aquest sentiment que se pot demanar sacrificis als compatriotes; en la mesura que no aconsegueixen fer això, es dóna la desorientació i el desarrelament com a problemàtiques socials. I, per tot plegat, és la raó per la qual per als nacionalistes minoritzats de l'estat espanyol és tan necessari caminar cap al reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat i d'una certa sobirania tot i que hagi de ser compartida, perquè si no aconseguim ser àmbit de fidelitat suprema, els interessos generals (els espanyols) sempre seran superiors als interessos regionals (els balears), i aquesta és la comparació-dicotomia que fan funcionar per negar-mos el pa i la sal. Si ens fixam bé, resulta que els interessos europeus, tot i ser pròpiament més generals, no són els interessos generals. Del que se tracta és que la nostra col·lectivitat també sigui la general, en aquest nivell de prioritats, hauríem avançat moltíssim si així fos.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris