algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 11°
11°

El mar

Ja havia parlat aquí, deu fer un parell de mesos, de la pel·lícula El mar, del director Agustí Villaronga, basada en la novel·la homònima de Blai Bonet, amb motiu de la seva estrena en el passat Festival de Cinema de Berlín. Vaig dir que aquesta estrena em semblava una excel·lent notícia, per la solvència del seu director, per com havia estat esperada, i perquè suposava una molt bona oportunitat de retrobar-se amb la novel·la de Blai Bonet, a parer meu, una de les més destacades de la narrativa catalana dels últims cinquanta anys. A més, El mar va obtenir a Berlín un guardó, de nom impronunciable, que premiava la seva aportació a la renovació del llenguatge cinematogràfic, cosa que no té res d'estrany en un director com Villaronga, amant del risc i de no posar les coses massa fàcils a l'espectador. Segurament és aquest gust de Villaronga per avançar pels límits i pels camins menys transitats allò que va fer que la crítica alemanya rebés el film amb un interès desigual, entre l'elogi i les reserves.

Però ara la notícia és que El mar ja ha arribat a les nostres pantalles, i que ja podem anar a veure-la amb tota tranquil·litat, en la seva versió original en català de Mallorca. I la bona nova és dir allò que des del principi desitjàvem poder dir: que El mar és una magnífica pel·lícula. Podem començar per la part menys agradable i assenyalar-ne els defectes. Per exemple, que el guió "signat per Antoni Eloy, Biel Mesquida i el propi Villaronga" no aconsegueix arribar al fons d'algunes de les situacions, idees i comportaments que la molt densa novel·la de Blai Bonet planteja i resol a la perfecció. O que, com sol succeir a les pel·lícules de Villaronga, en algun moment posa massa èmfasi en la construcció de la mòrbida i torbadora atmosfera que impregna tot el film en detriment de l'acció pròpiament dita. O, fins i tot, que algun personatge no acaba de quedar prou construït, prou definit. Totes aquestes són coses que, en efecte, se li poden retreure al film de Villaronga. No, per cert, la seva violència, que sembla que fou el que escandalitzà alguns crítics alemanys sense cap raó. A El mar, la violència hi és perquè és necessària per explicar allò que cal explicar, que és la cruesa de la postguerra espanyola i una nítida metàfora sobre l'ensorrament d'una part dels fonaments de la societat occidental sencera. I per altra banda, com afirma el mateix Villaronga, és una pel·lícula molt menys violenta que qualsevol pel·lícula americana d'acció a l'ús. Allò que converteix El mar en una pel·lícula commovedora no és el major o menor grau de violència de les seves imatges, sinó la seva terrible honestedat i transparència a l'hora de plantejar una sèrie de qüestions d'aquelles que se'n diuen essencials per a l'existència humana, com ara la fe, o la manca de fe, la necessitat humana de trobar un espai dins el món, el desig, l'amistat i, sobretot, la mort. Una pel·lícula que ens parla de la mort i que ens obliga a mirar-la cara a cara, sense endolciments ni subterfugis, amb tota la càrrega de tragèdia que el tema comporta, no pot ser, per força, una pel·lícula còmoda, ni tan sols allò que se'n diu agradable. Però és molt millor que això: és una pel·lícula necessària. Una pel·lícula que ha sabut captar perfectament l'esperit i la lletra de la novel·la de Blai Bonet "que per cert, ha de ser un text molt difícil de dur a la pantalla", que, a desgrat de la peccata minuta que he enumerat abans, compta amb un guió sòlid com una roca i amb unes interpretacions admirables de dos joves actors catalans, Roger Casamajor i Bruno Bergonzoni, en el paper dels protagonistes de la història, dos amics que es retroben en un sanatori de tuberculosos per enfrontar-se a la mort anys després d'haver viscut junts, de petits, els horrors de la guerra. La fotografia, la posada en escena, el ritme i la cinematografia pròpiament dita de la pel·lícula són, com és habitual en aquest director, impecables. Davant d'una realitat tan contundent com aquesta, que per descomptat s'ha de recomanar amb entusiasme, només podem preguntar-nos el mateix que quan El Mar competia a Berlín: vol dir que no és possible, el bon cinema català?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris