nubes dispersas
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
16°

Ressuscitar el plaer...

No hi ha dubte que hi ha campanyes publicitàries que tenen el mèrit, enmig del bombardeig constant d'aquesta disciplina mediàtica, de no deixar indiferents la massa de població a la qual van dirigida. Sobretot si, majoritàriament, es fan en suport fix (diari, tanca publicitària) i no es té com a referent (seria el cas del verd d'una companyia de telefonia mòbil) un missatge aferradís que cada dos per tres et pistolegen des de la televisió.

Tanmateix, com que tot pot ser polimorf; o com diria algú, tot es pot agafar pel caire que crema, és també possible que una campanya publicitària que, en el fons, vol mostrar"se una mica agosarada i permissiva, (per tant, per a segons qui una mica immoral) acabi convertint"se en un punt de partida per a una reflexió moral.

Cal ressuscitar el plaer? Quin plaer? No és, el plaer, un valor molt volàtil? Allò que ens donava gust ahir, avui ja no ens en dóna... ¿Vivim sempre immersos en el plaer, feim sempre allò que ens ve de gust, passam gust en allò que feim o, en canvi, som esclaus de les nostres pròpies fites, dels nostres falsos convencionalismes? Per què, avui que potser s'hi escau, no aprofitam aquest diumenge de glòria, de resurrecció, per reflexionar"hi una mica. ¿Ens permet el mundanal trull, les presses, les exigències, els rànquings de fang que sempre ens edificam, anar una mica més enllà de la nostra capacitat fisiològica, o com a mínim al límit, o en canvi tots aquests factors ens escapcen, si no ens bloquegen, la nostra capacitat lúdica i libídica? En aquest món que presumim sense complexos, hem superat el tabú de la promiscuïtat més enllà del convencionalisme de la parella, encara que sigui de fet? Algú veu algun indici que la nostra societat avanci vers l'ideal del Jardí de les delícies que pintà El Bosco? La múltiple oferta, ergo la demanda, de sexe virtual, internàutic, és símptoma de frugalitat o d'onanismes pansits i reprimits?

I perquè ningú no em digui que només pens en una cosa, què me'n deis d'aquesta luxúria d'estar"se més temps rascant la barca que no navegant? O de pintar el doble de jocs de persianes, durant les vacances, o duplicar la hipoteca, per presumir de segona residència? I a quantes espipellades no es renuncien per no acabdalar una mica de panxeta de no res, que ni mata ni espanta, quan hem estat nosaltres mateixos els qui ens hem fet la mesura? Per què ens la feim tan estricta? Per donar feina als gimnasos, les saunes, endocrins i clíniques de bellesa? Perquè pugui triomfar als restaurants l'estil minimalista? ¿Quina cara posaria, un monjo golafre del renaixement, si el duien a sopar a aquests restaurants de moda, que et posen un plat com una roda de carro i llavors la tita l'has de pescar, tot fent windsurf per dins uns reguinyols de domàtiques en forma de rosa, de lletuga sargida amb patrons d'alta costura, de ravenets amb cagaradetes de no sé què que li donen el toc de distinció, ornat també amb una basseta de salsa de color mostruari de titanlux? I si a més a més, li fessin pagar la broma? No trobau que ja és ben hora que, amb permís del colesterol i la hipertensió, ressuscitem molts de plaers? Aquí, modestament i des de la insignificància més absoluta, teniu un voluntari que s'apunta a qualsevol campanya d'aquesta mena, encara que sigui amb caràcter experimental

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris