cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
19°

Història d'un desamor

Ella ja no recorda quant de temps fa que està amb ell, ni si sempre ha estat així. No sap si l'estima. De fet, ell li ho posa molt difícil. Les agressions cada vegada van a més i ella no sap si li dolen més les agressions físiques, tan habituals fa uns anys que ja no sap si es que han disminuït o que ja no les nota, o el constant menyspreu, el xantatge emocional, els insults i el menyspreu constant a què es veu sotmesa.

Una part d'ella li diu que ha de fugir, que s'ha de separar, que ha de rompre els vincles legals que més que unir-la, l'encadenen a ell, però tot d'una una altra part d'ella mateixa es rendeix a les pors. No es pot imaginar una vida diferent. Com s'ho faria sense ell? No ho pot arribar ni a somiar-ho. I, a més, s'interroga entre esporuguida i nerviosa, es podria mantenir ella tota sola?, i s'ho demana, mentre una altra veu interior li recorda que és precisament ella, amb la feina que fa, la que l'ha mantingut gairebé tota la vida (el mateix temps que ha hagut d'aguantar acusacions per part d'ell, que, a sobre diu que és ella qui li roba i abusa d'ell). «És veritat que jo el mantenc, però sense ell jo no podria teballar» ha arribar a pensar en un deliri que la duu a confondre la realitat amb la mentida que ell ha aconseguit instal·lar-li al cap. Potser per això mateix, ràpidament se li dispara un altre dels mecanismes d'autojustificació per intentar donar una explicació a allò injustificable, i l'envaeix una certa angoixa: «no li puc fer això, no el puc deixar tirat d'aquesta manera, ara que tant em necessita».

A vegades, ha arribat a pensar que, potser, a partir que ell s'hagués d'espavilar tot sol les coses li anirien millor també a ell. Però hi ha alguna raó que la manté allà al seu costat, menystinguda i esclavitzada. Per ventura, secretament, alguna vegada, ha tengut desitjos de rebelar-se, de dir «prou!» però aquella rebel·lia de fa anys, s'ha apaivagat a força de genuflexions, de rebre pallices i després, encara, haver de demanar perdó.

Ella en el fons és conscient que aquesta vida l'està matant, li està esborrant la personalitat i l'està rovegant per dins. L'està destruint a poc a poc. Té la sensació que aviat deixarà d'existir com a ens amb personalitat pròpia i diferenciada, i sap (encara que no vulgui saber-ho) que esdevindrà, simplement, un apèndix d'ell. Un reflex agònic de qui un dia fou com qualsevol altra de les seves companyes... Però aquells dies queden llunyans i una part d'ella ja els ha oblidat, com si mai no haguessin existit. I, a més, pensa que és millor així.

Potser per por, potser per costum, s'ha avesat a rebre les seves galtades i els seus insults i fins i tot a vegades pensa que és pel seu bé, perquè s'ho mereix, perquè fa les coses malament. I lentament, la seva resistència es va apaivagant i la seva personalitat es dilueix, com un sucre dins un tassó de llet.

Ell es diu Espanya. Ella Països Catalans.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris