algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 15°
18°

Living l'Havana*

Habana Vieja és un conjunt monumental declarat Patrimoni de la Humanitat. Quatre mil milions de dòlars s'hi gastaren en rehabilitacions diverses organitzacions internacionals. És un barri molt extens que té una gran harmonia arquitectònica: més de la meitat de les cases són palauets d'estil colonial. Riquesa passada i misèria present és l'oferta de l'Havana al visitant. L'esperit del barroc trasplantat al Carib, aplicat a l'arquitectura domèstica i degradat per la precarietat econòmica dels habitants actuals. Passejant per l'Havana, un s'adona que Cuba finalment no va ser pròpiament una possessió de l'imperi espanyol, com no ho era Bizanci de l'imperi romà. I com Bizanci, l'Havana va saber allargar l'opulència imperial més enllà de la desfeta de la metròpoli. És immensa la indigència moral i material que pot anar a remolc d'una idea política o del gust pel poder. I aquells que viatgen amb passaport espanyol saben per on es perd l'oli, perquè abans de ser frares hem estat cuiners.

Passejant per Habana Vieja el matí es fa curt mirant edificis i entrant a les llibreries de vell, però un no gosa comprar-hi gaire perquè a la següent pot trobar el mateix llibre per la meitat. A l'hora de dinar, a qualsevol local modest no és infreqüent que hi hagi algun conjunt que ofereix música calenta en viu, i, com que per exigències del clima no hi ha res tancat, la gent s'atura a escoltar. Allà on jo dinava, al Café París, hi havia una dona a la finestra tota vestida de blanc. M'explicaren que això forma part del procés per esdevenir «santa». La «santeria» és una religió sincrètica catòlica-africana que intenta mantenir les creences dels esclaus. Els negres varen adoptar per necessitat les verges i els sants cristians com a representants dels seus déus, que anomenen «orishas». També tenen sacerdots-endevinadors, els «babalaos», i molt gent els fa confiança: ja he fet passes per entrevistar-me amb un dels més competents per mirar d'aclarir quin és el joc. El meu contacte ha estat una experta en religions sincrètiques (onze llibres), antiga revolucionària castrista (onze morts en enfrontaments amb forces de Batista) i descendent directa de Simón Bolívar; la setmana passada es va retrobar amb Fernando Sánchez Dragó (l'esoterisme deu ser el nexe de la seva amistat). Hi ha, òbviament, una Havana a la qual els turistes convencionals no tenen accés. Si un no és gaire estugós (i aquest no és el meu cas), s'hi pot aproximar a través de les jovenetes que amb immensa desimboltura se li asseuen al costat. Les professionals s'anomenen «jineteras» i solen demanar directament: «¿Cuánto tú me vas a dar?» Però és molt normal que una infermera o una mestra d'escola mirin de millorar els seus ingressos amb relacions esporàdiques i pseudosinceres amb els turistes. Han llegit Hemingway i José Martí, i parlen molt correctament, però amb un vespre poden guanyar el sou de dos mesos. La tolerància sexual del tròpic ajuda, però el factor determinant d'aquest fenomen sorprenent és la indigència en què viuen. Una alternativa és sortir del país. El meu apartament està darrere l'ambaixada nord-americana i cada matí, a les set, puc veure centenars de persones amb una tovallola a la mà que esperen per entrar als banys públics: han passat la nit fent coa per ser entrevistats i, si hi ha sort, aconseguir un visat. La gent de fora o els que fan tard arriben a pagar vuitanta dòlars per entrar en els primers torns. Hi ha cubans que es passen la vida fent coa per poder vendre el torn. I tot això passa a l'Havana, la ciutat potencialment més hermosa del món.

*«Living l'Havana» és, també, el títol d'un llibre magnífic de Ferrant Torrent; breu i divertit, és la lectura ideal per matar les hores en el vol transoceànic.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris