algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
19°

Assalt al catalanisme

L'obsessió ve de lluny. Tanmateix, els darrers mesos la cultura catalana i Catalunya s'han convertit en l'enemic a batre per part de l'espanyolisme militant. Cal dir que l'espanyolisme militant no és el poble castellà. Són els polítics, els intel·lectuals als quals «les duele España más que una espinita», i els catalans de ca nostra que s'autoproclamen universalistes i per demostrar-ho s'expressen en castellà. Les agressions d'ara mateix al món català no procedeixen exclusivament de la dreta, cosa que deixa sense arguments l'esquerra espanyola que sovint s'ha vanagloriat, en un exercici d'hipocresia pregona, d'entendre el catalanisme. Ara sembla que es lleva la careta, l'esquerra, i aquest acte de sinceritat crearà força incomoditat a aquells socialistes que tothora pasteregen amb la qüestió nacional. La realitat és que Espanya «ora y embiste», perquè l'anticatalanisme és una cosa visceral. Ara mateix, dretes i esquerres cerquen excuses per no entendre el fet diferencial català, i naturalment en troben. Les esquerres disposen d'un referent intel·lectual nombrós, format per gent com Savater, Pérez Reverte o Antonio Gala. Les dretes compten amb els hipopòtams de la mística espanyolista per fer la guitza al catalanisme, tals com Julián Marías, Lázaro Carreter o la perla que s'ha donat a conèixer darrerament: Juan Ramón Lodares, l'autor de El Paraíso Políglota. Per afegitó, des de Catalunya actuen els quintacolumnistes de sempre. És a dir, aquells intel·lectuals als quals fatiga parlar de la qüestió lingüística, perquè ja han exposat massa vegades el seu posicionament a favor de la tolerància i de l'universalisme. Aquesta gent és partidària del bilingüisme a Catalunya, de la neutralitat més exquisida al País Valencià "encara que Zaplana promogui la subordinació de la nostra llengua", i de donar pressa al senyor Matutes perquè presenti una protesta a les Nacions Unides per l'avanç de l'anglès sobre el castellà a Puerto Rico. Els quintacolumnistes militen a l'esquerra, perquè els espanyolistes de la dreta no tenen inconvenient a donar-se a conèixer tal com són. De tota manera, l'esquerra mai no havia estat tan anticatalanista com ara. A la darrera campanya electoral, González ja va visitar Catalunya amb esperit de croat. I González és un referent de primera mà per al seguici socialista. De manera que podem dir que les seves opinions foren el tro que precedeix el ruixat. Rodríguez Ibarra ha recomanat al PSOE que devori el PSC, i Maragall en lloc de respondre-li amb una pedrada "és lícit respondre a una pedrada dialèctica amb un mac al front", ha culpat Pujol de no saber explicar allò que és Catalunya als espanyols. Maragall, políticament parlant, és un mesquí. Així que del seu pa farà sopes. Al mateix temps que Ibarra desbarrava "cosa que fa cada cop que obre la boca", Antonio Gutiérrez s'acomiadava de Comissions Obreres amb un discurs d'un espanyolisme tan encès que hauria aplaudit el mateix Girón de Velasco, que era aquell grandolàs que llegia còmics i que representava les vel·leïtats obreristes de Falange. Heus ací que l'esquerra espanyola vol anar contra la llengua catalana i Catalunya per superar la insatisfacció que li ha provocat el daltabaix electoral del 12-M. I la dreta també hi vol anar en contra per perllongar l'estat d'autocomplaença que travessa de les eleccions ençà. A posta Aznar anima Piqué a plantejar dubtes sobre la correcció de la política lingüística endegada per CIU, amb una subtilesa que fins ara era inusual entre la gent de dretes. La dreta històrica, més que amb Piqué, s'identifica amb Vidal-Quadras i la senyora Josefina Albert, que són persones de ronyó clos i esperit de barricada. Qüestions anecdòtiques al marge, el cercle al catalanisme i a Catalunya dels darrers mesos, es completarà al mes de maig amb la desfilada de l'exèrcit pels carrers de Barcelona. La idea de celebrar el «Día de las Fuerzas Armadas» a terres catalanes deu haver sortit del govern d'Aznar, però els conservadors compten amb el suport dels socialistes per a dur-la endavant. És, per tant, una passa més en les hostilitats de l'espanyolisme contra Catalunya. I un error innegable. Al marge que els corrents pacifistes que caracteritzen la societat catalana actual desaconsellen qualsevol exhibició armamentística, els catalans no han oblidat que els moros de García Valiño baixaren desfilant pel Passeig de Gràcia per arrabassar-los l'autogovern i les llibertats. Així que si no és una provocació aquesta decisió del govern espanyol d'anar-se'n a Barcelona amb els soldats, sí que és una falta d'oportunisme flagrant. La memòria col·lectiva no s'ha esvaït, sobretot perquè l'espanyolisme militant fa tot quant sap per perpetuar la crispació social. Mentre desfili el legionari amb el boc, el rector de la Rovira i Virgili pensarà en l'expedient judicial que se li ha obert per defensar els drets de la llengua catalana. Pel fet de fer allò que cal fer, a aquest home poden caure-li vuit anys d'inhabilitació.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris