algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
20°

Quan la desigualtat esdevé llei

Fa uns dies em vaig assabentar de les dificultats que està passant el rector i el coordinador de selectivitat de la Universitat Rovira i Virgili per haver aplicat el reglament de normalització lingüística de la mateixa universitat. Si no estic mal informat se'ls pretén jutjar per no tenir una versió en espanyol d'un examen de geologia.

Sense conèixer tots els detalls del tema, el que més em preocupa d'aquest i altres casos que sorgeixen de tant en tant és el fet que hi hagi un entramat legal que permeti que aquestes coses succeesquin.

Des del meu punt de vista una legislació lingüística coherent amb ella mateixa ha d'optar per una de les dues línies següents. La primera d'elles es basaria en un criteri territorial, que consistiria que la llengua pròpia de cada territori és l'oficial dins el seu marc geogràfic i, per tant, la que utilitzaran les administracions per relacionar-se amb els ciutadans i aquests per relacionar-se amb les administracions, independentment de la seva llengua materna. La segona empraria un criteri individual: cada persona tendria el dret de triar en quin idioma es vol relacionar amb les institucions públiques independentment del lloc on exercesqui el seu dret. El mal és que l'Estat Espanyol ha optat per un sistema mixt que perjudica greument les minories lingüístiques. S'aplica el criteri territorial en les regions de parla castellana i el criteri individual en les altres. D'aquesta manera, un castellanoparlant conserva intactes els seus drets malgrat que fixi la seva residència fora del territori on la seva és la llengua pròpia, per exemple, a Mallorca. En canvi, un mallorquí els perd tots si va a viure a un lloc on no es parla català, a Madrid, posem per cas. Això em sembla una injustícia, baldament així ho establesqui la constitució i alguns centenars de lleis més.

Resulta que un alumne que viu a Tarragona té el dret d'exigir que un examen de selectivitat sigui en castellà, però si aquest mateix alumne s'hagués examinat a Sevilla, no hauria tengut cap dret ni un de demanar-lo en català. Ho miri com ho miri, no ho veig ni just ni equitatiu.

El que han realitzat aquests senyors que estan a punt de ser jutjats no és ni més ni menys que el que fan els que exerceixen el mateix càrrec que ells a qualsevol de les universitats dels territoris castellanoparlants, sense que cap alumne que tengui per llengua pròpia el català, el gallec o el basc els pugui reclamar una versió en el seu idioma propi.

Aquest fet no fa més que constatar que encara ens queda molt de camí per córrer per tal d'aconseguir una societat igualitària per a tothom. Una societat on tots tenguem els mateixos drets i els mateixos deures independentment del nostre lloc de naixament i de la nostra llengua materna, i en cap cas es puguin invocar lleis que establesquin formes de mesurar distintes segons qui és l'implicat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris