algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
23°

No aneu de verbes

Molt sovint no, però amb una certa periodicitat, els meus fills i els amics i amigues dels meus fills, tot parlant de futileses, constatam les llacunes lexicològiques que pateixen i, el que té més ferro: sembla que els és displicent en la majoria dels casos. Ells manegen un llenguatge molt ciutadà, molt «panet», allò que ha vengut a anomenar-se parla estàndard, i van fent amb el que dóna de si mateix un recurs de l'idioma de devers 200 mots, que es van combinant, variant i permutant. Conformen d'aquesta forma una manera de dir les coses amb eficàcia així mateix. S'entenen quan parlen, vaja.

I un, que malgrat opinions adverses és de bona pasta, pensa, bono, cada generació adopta els seus usos i costums en tot i per tot, per tant també ells ho fan en la mena de comunicar-se oralment, i aquesta, la dels meus fills i els amics dels meus fills, per cert en saó de crear-ne una altra ja, de generació vull dir, tenen la seva mecànica concreta d'expressar-se, bona, dolenta o mitjancera, però ben seva i honesta, si és catalana de ver, anc que empobrida en escreix i disminuïda, segons el meu particular i subjectiu criteri. Volia arribar a dir: si aquest lèxic depauperat sobretot per mor de la informàtica, anglicismes per un canonet, la cultura més visual que gràfica, els serveix per conformar-se un tipus de convivència pacífica i de bona qualitat, venga, ja està bé així com està, no ho sollevem gens ni mica, no fora que els ho espenyem i aleshores els crearíem un problema, interessant segons jo, però innecessari per a la complexitat de la seva diària convivència, les relacions personals, la feina.

I a més a més, van tan inflats per la vida, tan nets, tan llustrosos, tan segurs d'ells mateixos, són tan alts i macos que un diu, apa, anau fent, ja m'ho contareu si us ve de gust un dia d'aquests i la paciència us hi arriba, i si voleu res aquí és ca vostra. Ara bé, els vaig dir, hi ha un luxe que cap de nosaltres es pot permetre: ser tebis, no saber exactament on és el nostre cau, la nostra terra ferma, el carrer major de la nostra sang. Perquè, si hem de donar un salt, és més important el trespol que ens ha de servir d'engegada, o sia, aquesta terreta d'aquí, que no la que ens ha de rebre després. Universals, sí, ciutadans del món, sí, però des de la nostra condició de mallorquins, de catalans de Mallorca, i del respecte que això mereix o hauria de merèixer, de ser veritat acceptada i reconeguda. L'altra vetllada, tot xerrant de mallorquins, forasters i estrangers, de la caparrudesa que hauríem d'assumir, perquè no ens mengin amb la roba posada, no ens anul·lin, deia, el que és prudencial de fer en defensa de la nostra llengua, cultura i costums atàvics, per no deixar-nos contaminar més, és ser molt caparruts, molt finetxos de reaccions, memoriadors, gens ni mica diplomàtics, ni així de prudents, bel·ligerats, violents no, però dignes, orgullosos, contestadors, contestataris, conseqüents, emprenyatívols, altius, nobles en la reacció de protesta davant l'invasor, no deixar-los passar-ne ni una pel sedàs del ja està bé, del tanmateix ..., educats, correctes però ferms, durs i de bon tremp com ferro d'encruia, amb educació, però ni un gram d'abjecció, de servilisme... I que la nostra elegància personal, el posat honest i sencer els faça saber que aquí hi ha un poble vell que lluita per la seva estricta existència, que si les matemàtiques no fallen, d'aquí a tres generacions no hi haurà mallorquins exercidors, que sàpiguen el que és i significa ser-ho, vull dir. I encara en trobareu algun que us enflocarà, us escopirà a la cara: xenòfobs!, confonent amb alevosia xenofòbia amb instint de supervivència...

Pare, això no és un article, és un discurs. Filla, potser comença a ser temps, altre pic, de deixar-nos de metàfores, mira que et dic!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris