algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 15°
17°

Roses roges dins el mar clos

Entre d'altres virtuts, en Jordi Pujol en té una que vull treure a rotlo: està dotat d'una ocurrència didàctica. Amb això no vull dir que tengui aquella espira instantània lúcida i, si voleu, una mica esperpèntica que té, per exemple, n'Alfonso Guerra. Però s'ha de dir que darrere aquell posat d'home seriós, decorat amb pipelles bovines i aquell posat capbaixenc, hi ha una persona que sap trobar la metàfora rígida, ribiana, per donar a entendre allò que vol dir.

Ell, gràficament, ha explicat que el vot afirmatiu a la investidura de n'Aznar és com que oferir un ram de flors al PP. Sense demanar res a canvi (com a mínim res que es vegi a simple vista, una altra cosa és col·locar, com qui no vol la cosa, qualque proconvergent a un consell d'administració de no res). Aquí, dins aquesta república donaobduliesca, haguéssim traduït el símil dient que seria com qui du dues sobrassades a l'especialista de la Seguretat Social. Es tracta de tenir"lo content però darrere la gratuïta ofrena hi ha la intenció, com a mínim, de tenir"ho bé, si no s'aspira, soterradament, a un tracte preferent. En Pujol, també, ha estat ben clar, ha dit que si ho ha de tenir bé amb algú ha de ser amb n'Aznar, que és l'amo. Mirat, des de segons quin punt de vista i des de segons quina lògica, es podria dir que raó no n'hi falta. Ara bé, cal veure si la política obeeix a aquestes lògiques de sentit comú. Jo com a mínim ho dubt. O millor dit, ho dubtava. Ara estic una mica perplex. La meva perplexitat ve donada pels esdeveniments i ja no sé si és producte de la casualitat o d'una estudiada posada en escena. Mentre durava el debat intern en el si de Convergència es produïren dues atzagaiades contra el català. Una era la de la Universitat Rovira i Virgili, l'altra, una bajanada dita p'en Piqué, que en Pujol hagué de dir que mentre no li ho sentís dir a n'Aznar no s'ho creia. Curiosament, una vegada resolta la qüestió pel Consell Nacional de Convergència s'han produït uns fets que res no els feien entreveure. S'ha aconseguit la promesa de modificar el reglament del Senat perquè en aquesta cambra s'hi pugui parlar habitualment qualsevol llengua de l'estat espanyol i s'ha fet marxa enrere a una rotunditat que consistia a afirmar solemnement des de la Direcció General de Trànsit que la campanya per prevenir accidents només es faria en espanyol per raons econòmiques. Són fets que per ventura no tenen res a veure entre ells i és un error lligar"los. La qüestió del senat, és una concessió o en canvi és un míssil enverinat per exigir, com així ho ha dit en Fernández Díaz, que la Generalitat també faci les seves campanyes, les seves comunicacions en bilingüe? Aquestes paraules les va dir per quedar bé davant l'electorat pepero català o van de veres? I la campanya de trànsit? Ha estat reconèixer un error? Són les miques d'un gran banquet que Madrid llença cap a Catalunya perquè no escaini gaire? Els ossos que donen als cans perquè remenin la coa? No sé què dir"ne, la veritat. Molt hauran de canviar les coses per treure'm del més flagrant escepticisme. Mentre no ho vegi clar continuaré pensant que ha estat un gran ram de roses tirat dins un mar clos. I tothom sap quina olor desprenen les aigües estancades...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris