algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 15°
17°

Què serà de nosaltres?

La catalanitat, l'expressió cultural d'una comunitat que té en la llengua el seu tret definidor, viu hores baixes d'ençà la victòria pepera del 12 de març. Començam a veure els signes del que pot ser el retorn a la històrica intransigència cultural dels espanyols. Zaplana s'enfronta a la Universitat de València i amenaça a designar membres secessionistes per l'Acadèmia. Piqué suggereix educadament que es reformi la Llei del català per fer possible el vot a favor del PP i el rector de la Rovira i Virgili és multat per retirar una professora en la correcció de les proves d'accés a la Universitat, senzillament per no haver aplicat els acords lingüístics de la Rovira.

Fet aquest recompte hom pot pensar que a les Illes Balears som afortunats perquè encara no ens han envestit legalment i políticament d'ençà la victòria del 5 a 2. Bé, la sort i la desgràcia cultural dels valencians i catalans és també la meva sort i la meva desgràcia. La força aritmètica de les majories parlamentàries serveixen en democràcia per governar i legislar, però en cap cas no és un passaport per viatjar cap a l'obscurantisme i el secessionisme.

Ho veurem. Veurem com argumenten contra l'expressió de la nostra nacionalitat i com per fer-ho fan servir arguments pretesament moderns com la lliure circulació de persones i idees sense traves aranzelàries, polítiques o laborals. La catalanitat serà presentada com el llast més gran perquè no arribam a ser oberts, universals, telemàtics...

Aquest serà el discurs de la intel·lectualitat espanyola, de la gent culta que no acaba de pair que hi ha altres cultures. El setge mediàtic, literari, polític i judicial és mal de resistir individualment, però més lleuger si es comparteix amb altres individus. Segurament per això la sentència al rector de Tarragona necessita de la solidaritat de tothom. Han volgut assenyalar un individu com a responsable d'una conculcació de drets individuals. Diran que la sentència és correcta des del punt de vista polític, però el Sr. Lluís Arola actuava com a garant dels drets lingüístics d'una col·lectivitat que viu en permanent inestabilitat lingüística. Mentre la situació sigui de difícil equilibri pel català, la llei sempre ens penalitzarà. Dur la discussió sobre els drets a les sales de jutjats ens farà perdre els plets, perquè la llei mai no ens permetrà d'hegemonitzar-la. Així, doncs, haurem d'anar a cercar la consolidació del català com llengua oficial en els àmbits de les consciències individuals i col·lectives com ja hem fet en altres èpoques. No ens podem permetre el luxe de deixar que siguin sols les normes i les lleis les que garanteixin la nostra supervivència. És, com ha estat sempre, una qüestió de civisme a la qual hi podem afegir els aspectes sentimentals que a cadascú més li agradin fins al punt de tornar a treure aquell adhesiu dels setanta per enganxar als cotxes que deia: «Estimem la nostra llengua». Tot sera tan senzill si els catalanoparlants prenguéssim consciència del nostre genoma cultural!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris