cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
16°

Un infant no és una bandera

Hi ha situacions en les quals totes les parts enfrontades o involucrades hi surten realment perdent. Això passa sovint en política, sobretot quan la política degenera en politiqueria, en el cec afany d'aprofitar qualsevol fet o contenciós per a treure'n "suposadament" algun profit polític, encara que sols sigui l'erosió de la imatge de l'enemic o la pretensió d'autojustificar"se per estar tothora en peu de guerra, amb la cresta encesa. Tanmateix, hi ha valors morals que es troben molt per damunt de la politiqueria "i fins i tot de la política. Uns determinats avantatges polítics "tant si són reals com si són merament imaginaris" no poden justificar mai botar"se i fer befa de tota norma ètica. Amb poques paraules, les estratègies no poden estar mai per damunt les exigències morals.

El culebron d'Elián González, l'infant que va perdre la seva mare en un dramàtic naufragi, quan fugien del «paradís» cubà, camí de la «terra promesa» de Florida, és un clar exemple del que acabam d'apuntar. El xou muntat pels cubanoamericans a Miami resulta quasi tan passat de rosca i deshumanitzat com el xou muntat "aquest a escala nacional" pel règim castrista, que n'ha fet poc manco que un causus belli i l'està aprofitant com a ressort o mecanisme mobilitzador de les masses, que semblen requerir aquesta mena de tractament de tant en tant per tal de mantenir en deguda forma la flama revolucionària. Unes mobilitzacions del tot demagògiques i que mostren el llautó de mala manera.

Han passat coses tan absurdes com, d'una banda, les amenaces a les autoritats federals per part del batle de Miami "Dade County, Alex Penelas, si aquestes tenen la gosadia de voler fer complir el que dicta la llei i com la postura d'Al Gore de fer costat a les pretensions dels qui han fet una qüestió d'honor de retenir l'infant als EUA (encara que també és prou cert que el règim cubà reté molts d'infants que els seus familiars voldrien fer viatjar als EUA). De l'altra banda, com que un poeta d'una certa anomenada, addicte al règim, hagi dedicat un poema a Elián amb un vers que fa: «Nos han unido para siempre, no saben lo que han hecho» i que Raúl Castro, el germà de Fidel ministre de les Forces Armades, ha citat en un discurs davant les masses, l'argument principal del qual ha estat que Elián, el nin de set anys que és el pretext per a tot l'immens desveri, ha unit com mai el poble cubà amb la causa de la revolució (!).

I, a tot això, ni la família González de Cardenas, a Cuba, ni la família González de Miami, ni els polítics d'una i altra banda, ni els mitjans de comunicació, ningú no sembla haver"se preocupat per l'efecte que tot el rebombori pot tenir sobre la fràgil personalitat d'un infant tan tendre, en haver concitat tanta atenció i haver"se trobat transmutat en el personatge central de tot un espectacle de circ demencial. ¿Quina importància té el trauma que pugui sofrir Elián com a conseqüència d'haver"lo convertit en una senyera de la revolució especialment apta per a mobilitzar la joventut o la infantesa cubana? I aquest mateix interrogant ens podríem plantejar igualment en relació a la utilització de l'infant com un símbol anticastrista per bona part de l'emigració cubana a Miami.

Però un infant no pot esser ni una bandera ni un símbol en un món amb un mínim de decència.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris