algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
16°

El riu

Més de dues dècades després d'haver-se iniciat, la normalització de la nostra llengua ens ofereix arreu "i sense parar" problemes, aturades, reculades i entrebancs, a més d'algun avanç de tard en tard. És ver que això no és cap notícia, tot i que el cúmul de notícies petites "generalment obstacles a un procés que hauria de marxar tot sol, amb la bona notícia de no donar notícies" pot arribar algun dia a oferir-ne una gran, de notícia, d'aquestes que marquen la història, i no precisament amb cap signe optimista. Baixem un riu de molts anys ençà "segles, més exactament" i ningú no té una imatge real de la mar on desemboca, ni cap seguretat que ho faci algun dia.

La notícia d'ara, una més, de la irrupció judicial en la política lingüística de la Universitat Rovira i Virgili "irrupció sens dubte justificada, però no més que la política lingüística que aquesta institució tarragonina s'ha atorgat, amb un reglament lingüístic, tot sigui dit, prou més profitós, a efectes de la normalització, que la política lingüística que ofereix el sistema judicial després de més de dues dècades de normalització" n'és una més en un continu que ningú no ens ha assegurat que algun dia acabi. Succeeix una altra que ens va assabentar que un alumne de selectivitat (dos, segons altres informacions) no hi va poder disposar d'un examen de geologia en castellà, notícia que "entre altres coses, i des de la impossibilitat de conèixer-ne tots els ets i uts" ens indicava que el sistema educatiu no havia aconseguit en el seu cas allò que és un dels pocs objectius que aparentment, avui dia, hi semblen indiscutibles: que els alumnes en surtin amb el ple domini de les dues llengües que ens són més pròximes. Ni parlem de l'anglès, que sembla per al sistema educatiu una coartada per fer embrollats exercicis escrits, i poc més, i ni parlem d'un sistema educatiu pel qual vam passar moltes generacions sense que ningú no ens oferís ni un minut d'ensenyament en la nostra llengua, i sense que ningú no ens hagi dit mai a qui podíem reclamar. (Ara que, ben pensat, l'alumne que no entenia l'examen en català potser sí és encara a temps de demanar-ne alguna explicació als seus antics mestres: fins i tot podria reclamar-la judicialment, com van fer fa poc alguns escolars anglesos, descontents amb l'ensenyament que se'ls havia ofert). A la fi, això que els alumnes fugin de l'escola sabent en rodó dues o tres llengües continua essent, en molts casos i de cada dia més, una quimera tan fantàstica com la que hi dominin l'electrometal·lúrgia o el maneig dels helicòpters. El tòpic aquell que la missió de la política, i dels polítics, pot expressar-se de moltes maneres però mai no com la de crear problemes, no ens aclareix gaire què hi podem fer, perquè en casos com aquest la demanda que ha fet sorgir els problemes i els ha traslladat, a més del camp polític, a la gespa judicial, és el pròleg per resoldre'ls, tret que algú pensi que hi ha gent que crea problemes sense estar gens interessat que es resolguin. Ara com ara, el ciutadà no pot fer més que dir-hi, sovint amb el seu silenci, allò que se n'espera: que es jutgi el que s'hagi de jutjar, un cop el procés ha començat, i fins la pròxima. Però el problema de fons és un altre, més simple i més fàcil d'enunciar i també, quan sigui adient i necessari, de jutjar: si creiem que la llengua ha de formar part de l'arquitectura del nostre país, o no. Tot el que ve després "el com i el per qui i per a qui, i el quan, malgrat algú pugui pensar que dues dècades ja són temps per començar a veure resultats, o almanco per no donar voltes als mateixos problemes" és accessori, la mena de bornades que fa el riu quan ja no es distingeix de la mar. Hi ha pocs àmbits on el català s'enlaira sense grans obstacles, tot i que a una velocitat que no és ni de bon tros la que hom esperava fa vint anys, i segurament l'educació n'és el primer, amb molt d'avantatge sobre d'altres. Mai no he arribat a saber amb seguretat si és veraç això que els taurons sempre van endavant, empesos per algun instint que els allunya de la mort que els suposaria aturar-se, però sigui certa o no aquesta imatge és una bona metàfora del que tenim davant dels ulls. Anar endavant, per defugir la mort, n'és una opció. Anar endavant i morir, si algú la proposa, una altra, igualment legítima, però més amarga.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris