cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
19°

Demà, la república

Demà horabaixa, al voltant de les quatre, si els vianants que passen per Cort paren esment als renous llunyans, als rumors que propala l'oratge, potser sentin el reclam festós de veus enceses, d'exclamacions de joia i de rialles que perduren a qualque racó de la memòria col·lectiva. Tot és qüestió de posar"hi una mica d'imaginació. A l'hora esmentada, demà farà seixanta"nou anys, la ràdio anuncià que Barcelona ja era republicana, i moltíssims de ciutadans, sense obeir cap consigna, s'arremolinaren davant l'Ajuntament per tal de saber"ne noves. Aleshores el senyor Francesc de Vilallonga "que seria batle de Palma entre l'octubre del trenta"u i el juny del trenta"dos", va fer repicar tant com va poder la campana d'en Figuera per foragitar la malastrugança d'aquest poble i de tot l'Estat. La malastrugança, no cal ni dir"ho, es deia monarquia. I, naturalment, la república simbolitzava el paradís social. Així que els desheretats del món i aquells que creien que la cultura era un bé comunitari es consideraven republicans. Ningú no volia ésser monàrquic, si deixam de banda els que s'excloïen voluntàriament pel fet de no voler renunciar als privilegis de l'estirp o a l'uniforme que portaven, com són ara els nobles, els militars de graduació alta i la majoria dels clergues. Una copla andalusa de l'època ho explicava clarament: «Republicana es la luna,/ republicano es el sol,/ republicano es el aire,/ republicano soy yo». Dèiem, però, que el senyor Francesc de Vilallonga feia repicar la campana d'en Figuera. Ja s'havia hissat al balcó municipal la bandera tricolor, quan va obrir"se pas entre la multitud el senyor Gabriel Alomar i va saludar"la tres vegades en gest cerimoniós. Aquest reconeixement públic de republicanisme, per part d'un intel·lectual tan criticat per la dreta, va encendre definitivament l'entusiasme popular. Aparegueren banderes republicanes i mallorquines a les finestres de la diputació i del govern civil, i a les vuit, si fa no fa, la multitud es manifestava pels carrers més cèntrics de la ciutat. Gairebé no es produïren aldarulls d'importància, llevat dels desperfectes que patiren les estàtues de Ramon Llull i d'Antoni Maura. La batussa s'hauria pogut produir al passar la manifestació per davant la seu de l'Alfonso XIII, però el conserge del Club va tenir el sentit comú de penjar una pissarra a la porta anunciant que l'equip passava a anomenar"se C.D. Mallorca. Tanmateix Alfons XIII ja era camí de l'exili. I el seu nom congriava ressentiments. La gent no li perdonava la misèria, les guerres d'Àfrica, els set anys de dictadura primoriverista i la repressió que se'n derivà. Alberti ho resumia perfectament en els versos següents: «Noche negra, siete años/ de noche negra sin luna./ Primo de Rivera duerme/ su sueño de verde uva./ Su Majestad va de caza:/ mata piojos y pulgas/ y monta yeguas que pronto/ ni siquiera serán burras». Els Borbons, que havien estat tractats amb indulgència i alguns d'ells amb simpatia còmplice per l'opinió popular, com és el cas d'Isabel II o d'Alfons XII, el trenta"u despertaven un odi visceral. La monarquia s'associava a la tirania. Així l'himne de la Joventut Republicana Federal "música de La Marsellesa i lletra de Marian Aguiló i Aguiló" deia versos com aquests: «Avant, oh mallorquins!/ Lluitem per l'ideal...!/ Anem, anem a fer bocins/ la tasca dels tirans». O com aquestes altres: «Al bell ressò de les estrofes/ sabrem venjar"nos del tirà...!/ I al conjur de la nova paraula/ veure'm córrer a dojo sa sang!». El mateix trenta"u, Pere Capellà publicaria Cançons republicanes: «Avui que se sent Espanya/ a davant el món reviure,/ vegent"se, es darrer cop, lliure/ d'aquesta indecent calanya,/ que amb sa seva reial manya/ tant de temps l'esclavisà,/ deixau que puga cantar/ sa general alegria/ amb sa meva poesia/ de glosador popular». De l'esperit solidari, generós i profundament humà d'aquella república burgesa anomenada dels treballadors ja no en queda res. Però hi ha gent que el vol recuperar. Demà, a Santa Maria i a Felanitx, se celebraran actes commemoratius. Al de Felanitx, a més a més, es retrà homenatge a Pere Oliver Domenge, republicà, catalanista, i un batle exemplar. En poc temps de govern, aquest home d'idees clares va iniciar la canalització de les aigües i l'asfalt dels carrers, i va obrir escoles a tots els llogarets del terme. Estimava la gent, Oliver, i va morir a l'exili interior, el seixanta"nou, en temps de la dictadura. Si els organitzadors admeten adhesions, voldria que tenguessin en compte la meva, com a testimoni de l'admiració que em desperta la seva trajectòria cívica.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris