algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

La decrepitud del pujolisme

Després dels resultats del 12 de març, els conservadors catalanistes no han tengut més remei que assumir públicament allò que mai no haurien volgut: que només amb els vots dels conservadors del PP Jordi Pujol podrà acabar, o intentar-ho almanco, la legislatura. Perquè l'evidència de la rendició pujolista sigui nítida a ulls de tothom, Josep Piqué ha fet que el tràngol per als pujolistes sigui especialment dur «saludant» el pacte amb unes declaracions contra la Llei de Normalització del català, línia de flotació de la nau conservadora catalanista. Si amb això els de CiU voten afirmativament Aznar, qui podrà dubtar que Pujol i companyia no està completament en mans d'Aznar i Piqué? Serà una rendició, efectivament, sense condicions. La qüestió, per tant, no és tant intentar esbrinar «a canvi» de què, sinó sobretot el «perquè» de tan humiliant comportament. En els ambients progressistes de Barcelona, nacionalistes o només catalanistes, es tenia la certesa, des de molt abans de les eleccions catalanes d'octubre, que passàs el que passàs, digués el que digués Pujol i la seva cort, CiU se n'aniria als braços del PP. Així va ser, a pesar dels intents de maquillatge. Els següents cinc mesos, fins a les eleccions generals, foren una gran obra de teatre de CiU, intentant desesperadament vendre al seu electorat el maquillatge de la presumptament necessària equidistància nacionalista catalana entre les forces majoritàries espanyoles. Més o manco els discurs habitual. Però els resultats esvaïren aquesta il·lusió. I ara, quan ja no hi ha excuses o possibilitats d'emmascarar la realitat, aquesta esdevé plena i lluent: CiU votarà la investidura d'Aznar perquè el PP permeti a Pujol mantenir-se en el poder sempre i quan es porti bé, o sigui mantengui la línia política que Iñaki Anasagasti ha qualificat de «nacionalisme light». Qui posa les condicions no és CiU al PP, sinó a la inversa. No hi ha cap pacte ni estratègia d'acció per aconseguir res per a Catalunya, sinó que només s'intercanvien vots a canvi de silenci. Pujol s'assegura, així, que el PP no permetrà que l'oposició progressista pugui convertir els darrers anys de Pujol com a president en un infern en el qual se li acaramullin comissions d'investigació per presumptes corrupteles, que podrien embrutar la imatge dels vint anys de Pujol. La decrepitud és absoluta. Qui per ventura l'expressa millor és un dels assenyalats com a possibles delfins. Artur Mas, que veient-se descobert pels periodistes en sortir de la reunió secreta en la qual es feia el pacte amb el PP, va ordenar al seu xofer que es passàs pel forro semàfors en vermell, límits de velocitat i tota quanta norma estipula el Codi de Circulació per intentar, infructuosament, fugir dels periodistes. L'explicació de Mas va ser que tot era una «anècdota». A un ciutadà normal una actitud així li suposaria possiblement centenars de milers de pessetes en multes i retirada de carnet. Que se sàpiga, el senyor Mas i el seu apreciat cotxe oficial, per molt conseller que sigui, encara està sotmès a les normes de trànsit. Una anècdota? Més aviat el símbol d'una forma de fer política que no ja no té res a oferir, només malvendre els seus vots per assegurar que el cèsar no acabi com altres elefants, tipus González o Kohl.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris