algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
14°

Literatura i retòrica

Que a la ciutat de Cavorques tenim un desequilibri manifest entre l'oferta i la demanda culturals, em sembla un fet incontestable. Amb altres paraules: la nostra demanda efectiva no està a l'altura de la prou considerable oferta que actualment, i des de fa ja uns anys, ens brinden les institucions públiques i privades. Un bon exemple d'aquesta manca de correspondència o proporcionalitat ens l'ha ofert la més aviat migrada assistència a l'extraordinari cicle «Literatura portuguesa universal (con)celebrada», dirigit eficaçment pel professor Perfecto E. Cuadrado, sota el patrocini de l'Obra Social i Cultural de «Sa Nostra». En cinc dimarts consecutius, del 14 de març a l'11 d'abril, hem tengut l'autèntic privilegi d'escoltar, a l'auditori del centre del carrer de la Concepció, les veus rigoroses, les veus entranyablement serioses, d'Ana Hatherly, Ernesto Sampaio, Manuel António Pina, Albano Martins i Mario Cesariny, els quals no sols ens han llegit una mostra de la seva obra ans també ens han desgranat la seva poètica respectiva. Malauradament, els assistents a un cicle tan interessant com aquest no crec que hàgim passat gaire de la trentena, inclosos els universitaris.

Albano Martins, clàssic modernitzat i romàntic rigorosament autocontrolat, el poeta resident a Porto des de fa molts d'anys, que s'ha definit com a «poeta marginal», ha fet una reflexió que és la que ha posat realment en marxa aquest massa apressat comentari, a part de la constatació expressada en el paràgraf anterior. La reflexió és la següent: «Hi va haver un moment en què la poesia i la retòrica es varen casar, però ara ja fa molt de temps que s'han divorciat». Martins, poeta i professor, indubtablement té raó en el pla ideal, en el pla dels principis, en el pla del que hauria de ser; tanmateix, dissortadament, aquesta raó teòrica s'aplica molt dificultosament en la praxi de l'escriptura.

De fet, una manera més general de plantejar la qüestió seria dir que igualment que no convé que la poesia sigui massa retòrica tampoc no convé que l'escriptura produesqui massa literatura. L'ideal seria que els textos literaris "paradoxalment, si voleu" comportassin un mínim de literatura. Massa literatura fot l'escriptura, que va dir en Nofre. De literatura, els textos que volen quedar, n'haurien de tenir el mínim imprescindible.

Tots constatam que aquesta exigència ideal de depuració de l'escriptura, per molt bones que siguin les nostres intencions, i per molt que no puguem negar"li la raó al professor Martins, massa sovint som del tot incapaços de realitzar"la, de dur"la a bon port. En estètica, tant com en ètica, no basta plantejar"nos les metes ideals, cal després arribar"hi "o, almanco, acostar"nos"hi. I això sempre és prou difícil. En la pràctica, ens hem de conformar a sostenir una tensió, sens dubte dialèctica, entre l'objectiu al qual aspiram i els mitjans concrets que tenim al nostre abast.

Així, la realitat és que els mots i els sintagmes que conformen, sovint sovint ens fan perdre el fil, marcar el pas sense avançar realment. La seva mateixa riquesa, que tant necessitam explotar, ens fa perdre el camí i no ens acostam a la major veritat a la qual sempre aspiram, o a la qual sempre hauríem d'aspirar. Per això els escriptors ens trobam fent literatura encara que no vulguem i els poetes fent retòrica encara que vulguem esser ben eixuts i rigorosos.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris