algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

El mar

Tots sé cert que esperam amb nervis l'estrena d'El mar, d'Agustí de Villaronga, amb la seguretat que els berlinesos no la varen saber entendre. És igual, tampoc no entendrien en Blai nostro, i tant que l'estimam. Però, mentre arriba l'estrena, potser ens toca mirar la mar, simplement, la mar de Mallorca o ja no sabem ben bé de qui. Sembla que la seva ocupació no causa tanta alarma social com la de la terra. És obvi que la terra és infinitament més limitada, i que a la mar és més bo de fer tirar milles. Per ventura allò que no es mira tant és que hi ha una mar que fa part de la terra, que la nostra terra no seria el que és sense la mar que té devora. Seria una altra cosa. Una cosa tota diferent. Hi ha raons per pensar que això no s'ha entès bé, perquè no tenim manies a l'hora de fer emergir ciment des del fons perquè ampliï la superfície disponible. Per una informació de Pilar Ripoll ( DdB d'ahir), servidor he sabut que de la superfície de l'aigua se'n diu «mirall». Mercè Rodoreda té una novel·la titulada Mirall trencat, de manera que avui quasi podríem fer l'escrit confegint uns quants títols més, perquè n'hi ha molts que tenen la mar: seria un escrit que no podria molestar ningú "ni de fora ni de dins. Idò bé, d'aquest mirall, ara una empresa constructora se n'endurà 59.450 metres quadrats: si fossin de reguiu, serien la salvació d'una família. Com és ben natural, aquesta empresa no ho fa per la cara. S'ha de suposar que reuneix tots els requisits i que l'adjudicació de l'obra ha estat impecable. La presència a l'Autoritat Portuària de Francesc Triay és més que una garantia. Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és on se n'arribaran a endur la mar, què ens obligaran a fer per no sentir-la externa, quan deixaran d'obstaculitzar-nos-la posant entre ella i nosaltres tota casta d'edificis i embarcacions. Es va fer el Parc de la Mar amb un gran argument: havíem de restaurar els reflexos de la Seu dins l'aigua, havíem de recuperar aquella catedral marina que havia descrit Santiago Rusiñol. I ara? Hem assumit "bé, alguns, els de sempre" que hem de posar fre al creixement en terra, però no que no es pot proporcionar amarrament a tothom que vulgui atracar per aquí. Potser s'hauria d'entendre que ens volem passejar devora la mar, no entre una avinguda de iots.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris