algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
23°

Bítel, crònica d'un assassinat

Bitels. Bítels. Éreu joves encara. Organitzà- veu festes, reunions, honestíssimes disbauxes ingènues a casa vostra. Éreu capaços d'improvisar un sopar amb amcis, somrient ben cara alta, quasi desafiant els núvols del capvespre. En el celler del cantó, en el bar d'una mica més avall, en el forn encara obert, compràveu allò de més indispensable i pujàveu l'escala amb els paquets, mig abraçats, rient feliços. Com vèieu que ho feien a les pel·lícules. Els amics portaveu els discos. Mig a les fosques, molt baixeta la música. Seguíeu el compàs amb el peu, amb el camp; somiàveu un estol de gavines... Perdona'm, amic Josep Maria Llompart, per haver-me manllevat les paraules i estovar-les al públic, com una glatada inesperada o un croissant caducat, un diumenge que, si es compleixen les anhelades previions, toca ploure. (Supòs que des del cel dels poetes has endevinat que la pluja fins i tot ens ha tornat rematadament de dretes. Bé ja ho devies pensar perquè mai la pedregada no gosà foradar el pal·li de generalíssimes formes i, en canvi, s'acarnissava ferm amb les cols i les lletugus de les classes subalternes). Perdona'm per haver-te manyuclat les paraules, per haver-les sollades de plebeies escopinades per a les quals no foren mai escrites.

Eren joves encara però ja somiaven un estol de gavines. Gavines blaves, no psicodèliques com els cavalls verds, ni mascarons de proes de futures revolucions, incruentes i pacífiques, com els submarins grocs. Eren blaves, blaves de blauet, com les camises blaves, les gavines que han somiat. Eren joves, potser feren l'amor qui sap si poc i malament, perquè estava de moda, com els cabells llargs, les sabates altes i els calçons acampanats, i es prepararen, ben a les sordes, per fer una guerra inexistent, que ells mateixos s'havien inventat: calia, i iaxò no té preu ni llei, seguir ocupant les fortificacions que, vés a sber per quin dret ancestral, creien que eren seves i només seves. Havien de recollir els tributs de tantes oracions pansides que s'anegaren fent el bategot dins la pica de l'aigua beneïda del col·legi on els instruïen per a servar un ordre que creien lògic, únic i immutable.

Prest arraconaren quimeres i es feren servils. Ocuparen, sense pipellejar, cadascú el seu lloc dins la sínia i esperaren, pacients, que els arribàs el torn de realitzar-se com a cadúfols per tirar l'aigua allà on ja n'hi havia molta, que és, creuen, el destí natural de l'aigua. Amortallaren el yersterady dins camforades caixes i les desaren dins el sostre impenetrable de la memòria com si fossin lleugers pecats de joventut. Ensinistraren veus novelles i tendres perquè, talment com cussones de possessió, es guanyassin l'estima i l'embosta de «ranxo» omplint el cel de temeraris i amenaçants lladrucs. Els bescanviaren el costurer de la senyoreta Pepis i els alliçonaren de com fer alta costura de vestits a mida. L'esperit de Sargent Pepper's fou considerat un anacronisme estèril, una mica de gorradura ja superada.

No saberen com, potser des de l'arrogància de veure's immutables, però notaren com perillaven els etials des d'on atalaiaven la realitat. Calia pegar les darreres esperonejades, usar totes lesa rmes: els blindats, en forma de contractes i també un submarí per incrustar-lo dins les trinxeres de l'enemic. No el triaren groc perquè, indissimulable, es veia de lluny i no sabrien com manejar-lo; postmoderns com són, el volgueren de tecnologia punta, informàtic. Poc els importà si les tropes mercenàries provenguessin de Bitel. Com a molt, per a uns era una casual coincidència fònica, per a d'altres, el tret de gràcia als darrers aromes d'uns atrofiats nostàlgics i inútils escars de la memòria.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris