cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
22°

No necessitam que ens estimin

El socialdemocràta Gustav Heinemann ha estat sens dubte un dels grans Presidents de la República Federal d'Alemanya. Un dia que li feien una entrevista a la televisió, el periodista el va voler posar entre l'espasa i la paret, i li va demanar sense que vengués massa a compte: «Vostè estima la seva pàtria?». I amb la parsimònia que el caracteritzava, Heinemann va contestar: «Jo estim la meva dona». Me va semblar una lliçó magistral, a un país on els socialdemòcrates, pel fet d'esser internacionalistes, havien estat insultats durant anys i panys com a «individus sense pàtria» per la dreta patriotera alemanya, tan idèntica a totes les dretes patrioteres de tot el món. Aquesta anècdota em va venir a la memòria quan vaig llegir fa una mesada la proposta del senyor Jaume Lladó d'afegir a les escoles de les Comunitats Autònomes monolingües castellanes, amb caràcter obligatori, l'estudi d'una de les altres llengües espanyoles que no els són pròpies. La proposta en si, al marge de l'escepticisme respecte de la seva efectivitat amb què la revestia el mateix proposant i que jo compartesc, no me sembla ni bé ni malament, però no puc estar d'acord amb la justificació que en feia. Perquè si bé és cert, i absolutament lògic, que no s'estima el que no es coneix, també ho és que el reconeixement i l'estructuració d'Espanya com a Estat plurinacional no obliga ningú a estimar ningú. De fet, els defensors més aferrissats de tal reconeixement no solen estimar gaire els castellans. La raó és que la seva immensa majoria defensa l'Estat plurinacional per pur pragmatisme, però el que en realitat voldrien, i hi tenen tot el dret del món, seria desfer-se'n, d'aquest Estat anomenat Espanya. Personalment, i per una altra mena de pragmatisme, jo no compartesc aquesta darrera aspiració, perquè som més afectat a contemplar la qüestió estatal des de la perspectiva europea. El que m'agradaria és veure fet realitat un Estat europeu, que evidentment haurà d'esser federal i, molt més evidentment encara, serà plurinacional. Però si això ens hagués d'obligar a tots els euroepus a conèixer fins al punt d'estimar-les totes i cada una de les realitat nacionals europees, totes elles, n'estic absolutament segur, dignes d'esser estimades, no acabaríem mai. Per tant, és perfectament possible veure com una cosa positiva les peculiaritats d'un poble amb el qual es comparteix un Estat no ja sense stimar-les, sinó fins i tot sense ni tan sols conèixer-les. Segurament mai no coneixeré les peculiaritats dels noruecs; conec les peculiaritats alemanyes fins al punt d'estimar-les perquè hi he conviscut durant sentze anys; mai no he viscut en un país de parla castellana, i les seves peculiaritats només les conec pels llibres i pel contacte amb els castellans que han vengut a viure aquí; però estaré encantat de compartir amb tots ells l'Estat europeu. El motiu, ben senzill, i això era el que volia dir el President Heinemann, és que el sentiment que es necessita per conviure dins un Estat, sigui o no sigui plurinacional, no és l'amor fruit d'un coneixement íntim, sinó un altre de molt més difícil: el respecte. A mi no em fa cap falta que els castellanoparlants ens estimin ni poc ni molt, si no els ve de gust. En canvi, exigesc que respectin les nostres peculiaritats, la nostra llengua, la nostra cultura, encara o precisament perquè no són les seves, si fort i no et moguis volen compartir amb nosaltres un Estat, sigui la plurinacional Espanya d'ara o el plurinacional Estat europeu d'un futur esper que no massa llunyà. I crec que no és demanar massa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris