algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
18°

El tren

Quan, fa una temporadeta, em confirmaren que la línia del tren Ciutat-Manacor-Artà s'havia de refer, que ja era una decisió política ferma i que sols es tractava d'enginyar-se per trobar pressuposts suficients, de soterrar les vies al seu pas per Sineu, quan travessen les carreteres de Llubí, Maria de la Salut i Ariany, eliminant els passos a nivell tant quan creua el meu poble com els altres de l'itinerari, vaig exclamar, totsol però en veu alta: uep, a veure si aquesta vegada serà veritat que s'ho paga, això de pagar imposts!

Les aletes del cor s'esvalotaren i les venes s'eixamplaren un bon raig. En vaig tenir una alegria gran, com quan veus que a la fi s'ha fet justícia davant una malifeta històrica, talment com quan aquell familiar ve i et diu: Biel, perdona, jo anava errat. Exactament igual. Una altra utopia enderrocada, vaig remugar, tot pensant que, aquesta, la tornada del tren, pel vist sols era una utopia convenient als propietaris d'una concreta línia d'autocars. Jo ja ho vaig predicar caparrudament, al seu temps i moment, la gran bestiesa que representava llevar el ferrocarril. I tothom deia, res, coses d'en Biel «Sabateret», ja el coneixeu quan posa peu fiter en una cabòria. Si ara tothom té cotxe i la benzina va barata, deien. Quines borines que duu en Biel, afegien, maça i cullerot.

Així mateix he de dir que, a ca nostra, quan jo era nin, l'utilitzàvem poc, únicament l'imprescindible, el tren, o sia, per anar al metge especialista quan mon pare tingué aquella fístula als baixos, o quan don Toni Planas m'hagué d'operar d'urgència d'apendicitis, i sobretot les darreres setmanes de la vida de la tia Caterina, ma mare fent el ploricó tot el camí. I: «nin, no treguis el cap per la finestra, que t'entrarà carbonissa dins els ulls». I així.

Més envant, als meus quinze o setze anys, sí que el vaig començar a utilitzar a diari, doncs, com que m'havia acabat el «peritatge mercantil» i em quedà penjada la «comptabilitat general», idò tots els dies a Inca, amunt i avall amb el trenet, a l'acadèmia d'en Miquel Pujades, allà, a la Plaça Major. I anècdotes a balquena, com aquell vespre que un grup jovenots anglesos bastant majors que nosaltres que xampurrejaven castellà, ens explicà fil per randa i amb tot luxe de detalls, el que era fer el seixanta-nou, i que Espanya era una oligarquia manada pel dictador Franco, i jo amb unes orelles com radar i uns ulls talment platets de cafè, que em mancà temps tot arribant a ca nostra a agafar el diccionari per cercar què cony significava «oligarquia»... O quan, en el temps de figues flors, un altre estudiant i jo ens especialitzàrem en recollir-ne una embosta, aprofitant que pujant el coster de Son Rossinyol el tren anava quasi a pas de persona, a Inca pujàvem al primer vagó, i quan, passat l'«Empalme», allà on les vies es bifurquen, unes cap a Sa Pobla i les altres tot dret cap a Sineu, deia, hi havia una figuera que feia les figues flors grosses i abundoses, idò baixàvem del tren en marxa, collíem les que podíem i érem ben a temps de pujar tranquil·lament al darrer vagó, enmig de la hilaritat i les mamballetes de la resta de passatgers... Era un mitjà de transport barat, molt poc contaminant, relativament còmode, i sobretot habitual i estimat per tot un cabal de gent que ni tenia cotxe ni carnet de conduir, ni punyetera falta que li feia, com mon pare mateix que l'únic que sabia manejar era el carretonet i la somera, i que morí als noranta-tres anys plàcidament i sense voler signar pels cent: Ca, quan me toqui, deia.

En Jaume, un company sineuer i jo ens em promès que el primer dia que puguem tornar a Sineu amb tren, ens hi em de pujar amb una ampolla del millor cava i hem d'arribar al poble fent quatre jocs de petjades. La diada s'ho valdrà. I l'endemà, Alka Seltzer.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris