muy nuboso
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
17°

L'elegància aspra de la pedra i la poesia heavy

Els qui tenim el defecte "o, més aviat, patim la deficiència" de ser autodidactes, acabam depenent massa dels llibres. Això fa que si volem fer"nos un verger a un tros de terra al pla o a la muntanya, començam per col·leccionar llibres i fullets sobre la matèria; i si volem fer un viatge el primer que feim és documentar"nos, llegir papers i més papers sobre el destí considerat. Encara que en la nova època de la computerització de la informació i d'internet que ens ha correspost, ho farem d'una altra manera: llegirem textos i xifres i veurem imatges, en repòs o en moviment, sobre la pantalla dels ordinadors, a més d'escoltar també informació sonora. Amb l'avantatge substancial de poder tenir a l'abast un volum d'informació molt més divers i molt més actualitzat "en definitiva molt més ric" que el de qualsevol biblioteca, per important que sigui. Fins al punt que el problema dels autodidactes de demà pot canviar totalment de signe, esser l'excés d'informació a l'abast en lloc de la seva escassesa. Situació que pot arribar també a resultar una mica paralitzant, encara que no tant com la ignorància. Paradoxalment, l'excés d'informació produiria un efecte semblant a la manca d'informació.

Dins la interessantíssima sèrie de «Viatges i somnis», de les obres completes en català de Gaziel, va esser la lectura del llibre Seny, treball i llibertat, sobre la Confederació Helvètica, la que em va dur al museu Rietberg quan, poc després, vàrem anar a Zuric amb la meva costella. La visita a aquest museu em va fer conèixer les Gelehrtensteine (que podem traduir com les pedres dels erudits o dels savis) xineses, una col·lecció de les quals estava exposada en les seves sales soterrànies. Es tracta de pedres cantelludes, algunes de considerable alçada, de formes estranyes (sens dubte manipulades en molts casos) muntades verticals en sòcols artístics, que a hores d'ara podrien esser interpretades com una mena d'escultures abstractes, i que eren molt preuades pel mandarinat, per les classes cultivades.

Una altra aproximació al tema de les pedres de formes estranyes com a obres d'art trouvé o ready made l'havia tengut amb l'article Els suisekis de Damià Huguet, de Mariantònia Manresa, publicat al número 54/55 de la revista «Estudis Baleàrics» de febrer/setembre 1996, on vaig tenir la primera notícia de la col·lecció de pedres"paisatges que el poeta de Campos va anar arreplegant a partir de 1992, mogut per la seva pròpia sensibilitat, abans de tenir cap coneixement de l'afició dels homes de lletres orientals.

Ara, a una recopilació d'articles d'Alan Watts sobre el taoisme, publicada pel seu fill el 1997, m'ha escomès la següent referència: «En el Japó existeix un tipus d'art anomenat bonseki "que significa «el cultiu de roques»" el qual valora l'elegància aspra de les pedres i s'ocupa de cercar aquelles pedres que tenen més aspecte de pedres (sic)».

Des de la meva experiència personal de confegidor o emissor de poesia heavy (és possible que sovint massa heavy), m'interessa deixar apuntada la consideració que la conformació o la transcripció d'un discurs que quedi "i aquesta em sembla tothora la tasca més primordial del poeta professional o ocasional (independentment del fet que vulgui crear beutat, fer strip"tease sentimental o cerqui un millor coneixement) "pot esser comparada, tal vegada, en alguns casos, a la pràctica del bonseki o suiseki japonès o de la recerca i l'arreplegament de pedres valorades estèticament dels erudits xinesos, salvades totes les distàncies entre uns objectes bàsicament orals (encara que la cal·ligrafia del poema en xinès o japonès li afegeix una forta virtut visual) i uns altres objets trouvés petris.

Perquè no hauríem d'oblidar que el poeta també pot esser trobador, que literalment troba sintagmes o frases que li aporta el doll amplíssim de la llegua i que el motiven per a posar en marxa la composició o l'escriptura.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris