algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
12°

Cançons i llengua

Ventura Rubí ha fet saber el seu malestar per les inspeccions constants que realitza la Conselleria de Turisme a les cases de camp dedicades a l'agroturisme. Potser té raó, si comparam el rigor amb què els inspectors vigilen el compliment de la llei en aquests establiments i la permissibilitat de què aparentment gaudeixen els establiments turístics de la costa. En qualsevol cas, l'instint de protegir les comarques rurals de la suplantació cultural que pateixen em fa posar automàticament al costat dels funcionaris del senyor Celestí Alomar. No puc evitar-ho: no em refii dels propietaris rurals que afirmen que volen cobrir les despeses de manteniment de les possessions amb quinze habitacions i una piscina de dimensions olímpiques. A l'any següent d'obrir l'hotelet, ja demanen permís per a parcel·lar part de la finca o per a destinar-la a camp de golf. I per aquestes i moltes altres raons, la part més genuïna de Mallorca perd la seva fesomia a corre-cuita. Una fesomia, d'altra banda, aparentment ferrenya, però que ja ha rebut molts de cops. Fins i tot retrocedeix l'ús de la llengua catalana, encara que això ve de lluny. A les darreries del segle XIX, Miquel del Sants Oliver ja es lamentava que «pels nostres camps i allà, als prats, estesos com vellut banyat pel sol, el segador ja canta amb pronunciació bàrbara la tonadeta de l'última peça del género chico». Si hem d'ésser francs, la influència castellana ha donat peu a castellorquinades que ens farien riure si no fossin l'exponent d'una colonització cultural implacable. Daniel Martínez Ferrando, aquell escriptor valencià de prosa barroca que impartí classes a l'Escola de Comerç de Palma, va reproduir, a la seva Guía sentimental de Mallorca, publicada l'any vint-i-cinc, una cançó de batre força significativa. Deia així: «Dame un abrazo morena,/ dame un abrazo por Dios./ Si mi merido no hi fos/ te'n daría una dosena». Hala idò! Un dels meus padrins, que no havia abandonat mai el conreu, en cantava una altra que no desmereix gens ni mica d'aquesta. Heus-la ací: «La rosa en el rosiral/ si no la cullen se pasa/ igual ti pasarà a tu/ si no ti cullen de l'abra». Ignor si s'ha fet qualque estudi que permeti resseguir els orígens d'aquesta interferència lingüística, no atribuïble exclusivament a l'escola. A l'hora de cercar responsables, cal pensar en els carrabiners i en els guàrdies civils, que eren l'única gent peninsular i castellanoparlant que residia a la Part Forana. Els anys a què remeten Oliver o Martínez Ferrando no hi havia ràdio. I encara que proliferassin les plaguetes de cançons, la majoria de persones que les cantaven no sabien llegir ni escriure. El folklorista Bartomeu Ensenyat en sabia algunes de memorables. Aquesta és una: «N'eres tu la resalada/ que la sal ti va cayendo/ y yo como enamorado/ toda la voy recoquiendo». O aquesta altra: «La despedida te doy/ y te la doy aviat/ el daspedirme de tu/ es despedirse d'un sac». Actualment ja no sentim cantar castellorquí pels nostres camps. Tampoc mallorquí ni castellà. El darrer foraviler que he tingut oportunitat de conèixer era de Sanlúcar de Barrameda i treballava a Llubí. El matà un cotxe a un creuer de camins. A aquest pas, ben aviat els jornalers del camp seran algerians i els amos, alemanys. El cant dels africans ens resultarà familiar, el nòrdic no tant. O vés per on ens hi identifica rem en dos dies. Al cap i a la fi, el pasdoble, que els espanyols tenen per seu "«cántame un pasodoble español/ que al oírlo me quite las penas», etcèteta, etcètera" i amb el qual nosaltres, els mallorquins, ens hem familiaritzat d'allò més, és d'arrels alemanyes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris