cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
17°

Bon viatge

Cada vegada que, per sort, puc anar de viatge, hi ha alguns moments en què em promet que no me'n tornaré a anar, que em faré la vida a l'illa i veuré documentals de la resta del món. Aquests moments comencen amb les dificultats de trobar passatges, sobretot si els vols a un preu raonable. No és fàcil. I, fins i tot, quan ja t'has resignada a pagar el que et demanen i a treure't un altre certificat de residència, talment com si el DNI fos tot mentida o estàs sota sospita, els vols que t'anirien bé ja vessen, de forma que has de reprogramar les activitats previstes a fora perquè t'han subjectat a altres horaris. Tota una odissea. No és que una sigui una capritxoseta de casa de mil·lionaris, una malcriada, una aviciada, però sí que aspira a un cert confort en la realització de les seves petites il·lusions. Res, les primeres passes, quan el viatge encara presenta un estat molt embrionari, ja suposen un degoteig d'humor.

Bé, què me'n direu, d'aquest neguit que, ja abans de partir cap a l'aeroport, us corca l'ànima en pensar en la possibilitat, no gens insòlita, de tornar a patir retards per causes que no us explicarà mai ningú? Poden estar relacionades amb la torre de control d'aquí, amb la de Marsella, amb les reivindicacions salarials (desfressades d'altres motivacions) dels pilots, del personal de terra, dels auxiliars de vol; poden tenir a veure amb saturacions, amb retards acumulats per la companyia de la qual us serviu (a la qual serviu, en realitat)... Encara que després, per un miracle del cel, no n'hi hagi, de retards, ja ningú us haurà estalviat una estoneta d'angúnia, entre altres coses perquè, en darrer extrem, quantes vegades l'avió ha sortit i arribat exactament segons la promesa horària de la companyia?

Posem que tot plegat se solucioni de la millor manera. Ara us heu de disposar a anar en peregrinació a la porta d'embarcament, i els mallorquins aquí tenim un problema molt greu, del qual ja no es parla perquè se suposa que parlar sempre del mateix avorreix el personal. Però la gamberrada arquitectònica que ens obliga a sinistres maratons continua gravitant en els nostres hàbits aeroportuaris. Ningú no hi vol posar remei. Tots enyoram el vell aeroport, per què no ens el tornen? Ho tendran en compte els que s'engreixin amb la privatització? Tendran un poc de caritat?

El viatge s'acaba. Tot ha anat més o menys a l'inrevés de com tenies previst, però sortir de l'illa sempre presenta algun interès. Bé, és l'hora de tornar. Sovint, el darrer dia de viatge és el més pesat, per raons que no és menester relacionar. Però heu de tornar! I això vol dir que, amb tots els muscles fets carn picada, heu de refer el camí a peu per túnels de llum de cuina i parets penitenciàries. I no hi ha ta tia. Tornar és maleir infinitament persones que mai no tendràs davant per dir-n'hi algunes de fresques. És clar que són gent immensament rica, i que el que puguis dir no els arriba ni a l'orella. Beneits com som, al cap de tres dies començam a pensar en un pròxim viatge. I les persones immensament riques, que ara ja ho són més, t'inclouen en unes estadístiques que demostren que, doncs viatges, era necessari fer aquest aeroport.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris