algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
19°

La història quotidiana

Una ullada a les portades de les publicacions de més venda ens permetrà adonar-nos que ara mateix l'interès de milions de persones passa per saber quin és l'estat de les relacions de Rocío Jurado amb la seva filla. Els ecos de les eleccions passades o les especulacions entorn de la possibilitat que el Deportivo se'n dugui cap a A Corunya una lliga que semblava destinada a les vitrines del Barça no aixequen, ni prop fer-s'hi!, una quantitat d'opinió percentualment comparable. I no faig referència a un fet concret, com és ara els estires i arronses d'una mare i una filla famoses, que és una cosa que sempre dóna joc. L'economia de les revistes esmentades és pròspera, i es basa en les aventures i desventures de mitja dotzena de personatges, alguns dels quals no són especialment rellevants. Apuntin: Rocío i Ortega Cano, Rociíto i Antonio David, Jesulín de Ubrique, la seva germana i la resta de la família, Isabel Pantoja i María Delmonte, i Carmen Ordóñez, els seus homes i els seus testaments. Així mateix, per tal d'omplir pàgines, concedeixen un paper discret a Pedro Carrasco i a la senyora Mosquera, la casa d'Alba amb el seu vessant populista "la senyora Cayetana, actual duquessa d'Alba i no sé quants de títols nobiliaris més, és el viu retrat a l'espanyola de donya Obdúlia de Montcada", i les dues princeses de Borbó, més Elena que Cristina. Una primera valoració d'aquesta llista ens podria fer creure que el folklorisme espanyol gaudeix encara d'una acceptació força important. I la té, indubtablement; però seria, aquesta, una percepció equivocada. Les vendes de les publicacions especialitzades en tafaneries socials no es troben en consonància amb l'assistència de públic a les curses de braus ni als recitals que fan les folklòriques. Ben cert és que fa uns mesos, María Delmonte va omplir el Palau de la Música Catalana, però tal cosa no deixa d'ésser normal si tenim en compte la forta immigració andalusa a Catalunya. I quants de dies l'ompliria si la mantinguessin en cartell, cinc, sis? A partir de la setmana, correrien els moixos per mig del pati de butaques. Pel que fa a Ortega Cano i Jesulín de Ubrique, han actuat sovint a Mallorca i mai no han omplit les places. Vull dir que allò que interessa la gent no és la projecció artística d'un personatge determinat, sinó la manera que té de resoldre la seva vida quotidiana. Tanmateix, hi ha un fet inqüestionable. D'alguna manera toreros i folklòriques connecten com ningú amb el substrat sentimental de l'Espanya autonòmica, fins i tot de les nacions no castellanoparlants. L'intent d'interessar l'opinió pública amb noms famosos com Raúl i Karembeu o amb la història amorosa d'Ana Obregón i Suker, a penes reeixí. Els futbolistes sols criden l'atenció en calçons curts. En canvi les aventures de toreros i folklòriques interessen d'allò més. La cosa ve de lluny. Les noces i separació immediata de El Gallo i Pastora Imperio, ara fa noranta anys, despertaren l'interès de la premsa i foren tema obligat en els romancers de cec. Tant, que molts d'anys després, Manuel Torres "aquell cantaor que tant admiraren gent com Lorca, Alberti o Sánchez Mejías" cantava allò de «dile a esa mujer que ríe/ que yo sigo con mi pena». Feia referència a El Gallo, és clar. En conclusió, l'anomenada premsa rosa o del cor se serveix dels personatges que formen part del substrat sentimental col·lectiu, molt més profund i homogeni d'allò que sembla a primera vista, per a furgar a través d'ells en la quotidianitat col·lectiva. Les disputes d'alcova entre Rociíto i Antonio David interessen perquè són idèntiques a les que tenen la filla i el gendre dels veïns del replà. Aquestes publicacions a les quals faig referència fan la història del dia a dia, potser la més sincera i honesta de totes les històries que ara mateix s'escriuen per engalipar les generacions futures. El periodista Joseph Mitchell ha escrit una novel·la magnífica "El secreto de Joe Gould" publicada en castellà per Anagrama. L'argument gira a l'entorn de Gould, un marginat de Nova York que pren notes per a configurar el món literari d'allò que pensa anomenar Història Oral; per això pren nota de les receptes mèdiques, de les recomanacions sobre bellesa o de les converses que manté en el metro o en el cafè la gent anònima. Gould se serveix de tot allò que diu o escriu la persona. A parer de Mitchell, aquest material, divers i sense cap importància immediata, és el que conforma la ideologia col·lectiva. Potser sols té part de raó, però la proposta que ens fa és del tot atractiva.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris