algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

Bitelmania

Acostumam a representar-nos la picaresca com una actitud social pròpia de l'Espanya profunda de l'època barroca, amb els seus cecs, captaires, pigalls i frares bords, que es dedicaven a captar i a aplegar tot quant els era ofert, i especialment tot allò que no els ho era. La picaresca representa el triomf de la intel·ligència per damunt de la contingència, és a dir, de l'enginy enfront de la fam, que és un fantasma prou més proper del que sovint, ara que diuen que manejam els duros a palades. La picaresca és simpàtica per això: ens recorda que, per molt mal dades que vinguin, l'home és capaç de sobreposar-se als entrebancs que li ocasionen les pròpies necessitats mitjançant els dos atributs que li són privatius en tant que ésser humà: la capacitat de raciocini i el sentit de l'humor. Vista així, la picaresca és no tan sols una actitud social, sinó també una virtut moral.

Ara bé: la picaresca, quan és practicada en els nostres dies, quan les víctimes en som nosaltres mateixos, i "sobretot quan els pícars resulten ser els qui van més grassos i no saben què és fam ni l'han coneguda, aleshores deixa de ser graciosa per convertir-se en intolerable. De fet, quan això succeeix la picaresca deixa de ser-ho i es transforma en frau i en abús. És el que pensam, per exemple, en assabentar-nos que les benzineres de Mallorca han adquirit el costum de cobrar més benzina de la que serveixen. En un exercici d'indulgència, algú podria voler entendre aquest fet com un cas de picaresca. Però no ens enganyem, senyors: el nom que té això és frau, i no cap altre, i comporta responsabilitats legals que els amos d'aquestes benzineres haurien d'haver d'enfrontar amb totes les conseqüències que se'n derivin.

Altre tant succeeix, però a un nivell encara més greu, amb el cas bitelgate, o, dit d'una altra manera, de la punxada en el correu electrònic del senyor Quetglas, que desviava informació de la Comissió Insular d'Urbanisme del CIM cap a, mirau quines coses, el gabinet del senyor Matas, en aquelles saons president del govern d'aquesta comunitat autònoma. Això tampoc ja no és picaresca: això ja és untar-se'n les mans fins als colzes i escampar la pudor pertot arreu. El personal del PP ho va entendre malament, això de beatelmania: es tractava de l'admiració pels Beatles de Liverpool, no de muntar un vodevil d'espionatge polític al més pur estil de Mortadelo i Filemón. Serà que no saben idiomes, perquè en la bonica llengua de Cervantes ja es pot anar per totes bandes ben cara alta, fins i tot a recollir un Oscar. Però no ens desviem: tot en aquest assumpte té la típica pinta de cosa rància i penosa que forma part essencial de l'estil d'aquesta dreta desgraciada que ens ha tocat patir, per molt que es recicli i es digui de centre. A la dreta espanyola-baleàrica li passa això: com més es recicla i renova, més aspecte fa de cosa decimonònica, endarrerida, retrògrada, bruta, com el paper reciclat de mala qualitat. I a més, en esclatar l'escàndol, resulta que és Matas qui es posa histèric i anuncia que interposarà una denúncia contra Antich per difamacions. bé: això és com si algú fos trobat amb un cadàver dins l'armari i denunciàs a qui li digués que és sospitós d'homicidi. En una paraula, el deliri. Potser al PP li convindria acopar una mica les ales que ha desplegat arrel de la seva victòria a les eleccions generals (unes generals no són la mateixa cosa que unes autonòmiques, i a més han de passar més de tres anys), i al Pacte de Progrés se li hauria de demanar, ja, més fermesa davant d'aberracions com aquesta: el talant democràtic no té res a veure amb la consigna dels banyuts que s'acostumen a pagar el beure.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris