cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
18°

Funcionari de carrera

El senyor Sebastià Vallori, en ser interrogat pel periodista Bartomeu Picornell en relació a l'afer Bitel, diu que és «un funcionari de carrera» i que no valora les declaracions dels seus superiors. L'asèpsia del senyor Vallori és modèlica, almenys quan es manifesta verbalment. Ja és molt. Els funcionaris, de carrera o no, que entenen quina és la seva funció en la funció pública, saben que s'han d'abstenir, almenys de portes a fora, de valorar declaracions i actes dels seus superiors. No sempre és fàcil, perquè els funcionaris, com qualsevol fill de veí, tenen opinió pròpia. Però el funcionari en principi s'ha de limitar a servir amb la major eficàcia i amb total lleialtat la institució a la qual està adscrit, que és una manera de servir la comunitat a la qual pertany. I, ara per ara, ho ha de fer tot acatant les disposicions dels superiors, organitzats en una jerarquia al cap damunt de la qual hi ha un càrrec polític. Aquest és el joc.

Què passaria si les disposicions dels seus superiors obligassin un funcionari (ara ja no parlam del senyor Vallori) a actuar contra principis bàsics d'honestedat personal o professional? Què passa quan els superiors menen un funcionari a actuar contra la decència? Això no sol passar, ho sabem prou bé, però ha passat. S'han donat casos en què actuacions no conformes a llei només es podien dur a terme comptant amb la complicitat d'un o més funcionaris, de carrera o no. No parlam de pràctiques comunes, quotidianes, ni tan sols freqüents. Insinuar l'existència d'un funcionariat relaxat en el compliment del seu deure seria imperdonable. Però també ho seria negar les excepcions a la regla.

Ha fet bé el senyor Vallori argumentant la seva condició de funcionari (de carrera) per explicar una actitud irreprotxable, la que el mena a no comentar les declaracions dels seus superiors. Però no hauria fet falta. Hauria bastat que invocàs raons de decència que són comunes a tots els ciutadans. I raons, fins i tot, de sentit comú. Si m'apures, raons de supervivència (no en el sentit biològic). Hi ha moltes raons per adduir abans d'acudir a l'estat funcionarial, i a la deontologia que comporta, com a argument per mantenir la discreció professional. El senyor Vallori s'ha estimat més acudir-hi, i no se li ho pot retreure. No es pot retreure a ningú que exerceixi un dret. I això és exactament el que ha fet el senyor Vallori.

Allò que passa, a hores d'ara, és que es fa molt mal d'entendre que un funcionari, de carrera o no, tengui en un abandó tan absolut el seu correu electrònic. Per què amb els nostres impostos es paguen aparells que no es fan servir? Les administracions públiques haurien d'anar una mica més alerta amb les despeses en noves tecnologies, perquè es veu que, passada la novetat, exhaurida la curiositat que desperten aquestes joguines, hi ha persones, entre elles algun funcionari, de carrera o no, que se n'obliden per sempre més. Sembla que no d'altra manera es pot explicar que arribassin tants i tants d'e-mails amb un contengut tan delicat i ningú en fes punyetero cas. Si la consellera de Noves Tecnologies projectàs una bona imatge d'eficàcia, tal vegada se li podria demanar que encarregàs un estudi per determinar quants d'aparells de noves tecnologies hi ha en l'administració comunitària que no s'utilitzen i/o que no serveixen per a res. I un altre perquè es fes un bon repàs dels e-mails rebuts: potser en trobaríem algun anunciant-nos que des de Mart se'ns ha resolt el problema de l'aigua. I nosaltres, mentre, a la lluna de València.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris