algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
16°

Quadern de viatge (XV)

Dimecres, 24. La transgressió de les fronteres que limitaven, i separaven, els llenguatges tradicionals, la progressiva incorporació de codis visuals en la textualitat quotidiana i la percepció d'evidències que ultrapassen les realitats físiques de la matèria, han generat indisciplines difícilment classificables. Tant és així, que els poetes, històrics i antics usadors de la paraula per construir les arquitectures de les seves obres, han manllevat, i integrat, elements tècnics i objectuals per bastir escriptures de lectura diversa. Després del dadaisme, certament, la poesia ja no es un art exclusiu de la literatura, sinó que abasta altres camps i altres gèneres en els quals els codis i les grafies esdevenen imatges o objectes. La contaminació dels discursos, la manipulació dels conceptes, la versatilitat d'uns alfabets que incorporen signes i simbologies polisèmiques i la mirada que cerca la complicitat més enllà de les aparences, provocant, si és necessari, la paradoxa o el contrasentit, per tal de defugir la lectura única, són els trets essencials d'aquestes noves literatures que no pertanyen a la literatura.

Chema Madoz «és i no és fotògraf, és i no és poeta visual, és i no és un artista neoconceptual» i, alhora, és tot això. En qalsevol cas, Chema Madoz utilitza la tècnica fotogràfica com a suport de les seves escriptures. Dic tot això perquè, ara mateix, Madoz té, al MNCARS de Madrid, una exposició de la seva obra. La meva devoció per les seves imatges ve de lluny. Fa gairebé tres anys vaig utilitzar, per a la coberta del poemari Viatge al Cor, una de les seves obres, obres en les quals s'evidencia el mestratge de Broodthaers i Borssa, la qual cosa no és d'estranyar en una generació que ha hagut de cercar referències en autors que han incorporat nous lèxics en la seva obra.

Dijous, 25. Crec que fou Orwell que deixà escrit, en un dietari, que «a partir dels cinquanta anys, tothom té la cara que es mereix». Es devia referir que el temps cisella, a la popa de l'envoltori, els trets més accentuats, defectes o virtuts, del nostre tarannà, la qual cosa és absolutament incerta. He vist, per enèsima vegada, unes imatges del dictador xilè, Augusto Pinochet, reclòs en el seu exili no desitjat, però comfortable. Si no sabés tot el que sé, la seva cara, de pell rosada i estirada, me semblaria la d'un ancià malalt i bondadós. Pinochet, òbviament, no té la cara que es mereix, car no reflecteix la malura que ha covat, ni la crueltat que ha exercit. Ni du escrits al cutis els crims que ha executat.

Divendres, 26. Faig política, per acció o omissió, des que me despert fins que me colg i, fins i tot, d'adormit. Dissortadament, el terme «política» ha patit, amb la col·laboració dels polítics, un procés de putrefacció i serà difícil restituir-li el seu sentit primigeni. Tots els ciutadans sense excepció, àdhuc els qui s'autoproclamen apolítics, fan política en un sentit ampli, però estricte. Cosa ben distinta és el partidisme o la militància.

Avui celebram el vint-i-cinquè aniversari de la fundació de la delegació d'Inca de l'OCB, una institució que, en la meva opinió, no ha perdut vigència, ateses les precarietats i les injustícies que pateix el nostre poble. A l'entorn dela polèmica que s'ha generat aquests darrers dies, crec que l'OCB té l'obligació de fer política, perquè és a través de la política que alguns dels nostres problemes tenen solució. Però també crec que ha d'observar una rigorosa neutralitat partidista, perquè per sobre els partits hi ha les persones i cap d'elles ha de ser esclosa si pot aidar en la nostra recuperació.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris