cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 11°
11°

Mondo pollo

Que ningú no s'ho prengui com una mostra de petulància si dic que jo ja m'ho ensumava. Més encara: hi hauria posat tranquil·lament la mà dins el foc, hi hauria pujat de peus. Però és que ara en tenim la constatació científica. Resulta que els eminents investigadors de l'Institut Roslin, d'Edimburg, Escòcia, capdavanters a nivell mundial en el camp de l'enginyeria genètica (van ser ells, amb el doctor David W. Burt com a cap de files, els qui van construir la cèlebre ovella Dolly) han descobert que, des del punt de vista de la informació cromosòmica, l'home s'assembla molt més al pollastre que no pas al ratolí. Els amics de l'Institut Roslin formen part de la xarxa d'investigació (també mundial, per descomptat) que està dedicant els seus esforços més importants a la construcció completa dels genomes. Per entendre'ns, el genoma vindria a ser el mapa de la informació genètica que determina les característiques principals no ja dels individus, sinó de cadascuna de les espècies. Una espècie, un genoma. I ara que aquesta feina ja està bastant avançada, comença a ser possible d'establir comparacions entre els diferents genomes i arribar així a conclusions sorprenents. Com per exemple, que l'home està més a prop, genèticament parlant, del pollastre que de la rata. Dècades i dècades de fer servir els múrids com a cobais de laboratori i ara resulta que hauria estat molt més eficaç tirar mà de la ploma de corral, i aprofitar per fer un bon brou després de cada experiment. Però en fi.

El cas és que, com deia, si ens hi fixam amb una mica de deteniment, la notícia no té res de novedosa. Els paral·lelismes entre el món dels humans i el de les gallinàcies ve d'enrere, i en tenim propu referències. Sense anar més lluny, a tots se'ns posa de tant en tant (i potser amb més freqüència del que voldríem) la carn de gallina. D'un home prepotent i superbiós, que exerceix un poder abusiu sobre els qui l'envolten, i de manera específica sobre la seva dona, deim que es dedica a fer el gall o a gallejar. Ens passam l'adolescència fent amb la veu aquelles articulacions fonètiques tan aspres i desagradables (i tan vergonyants per a l'emissor) que anomenam, també, galls. Un dels annexos de la llei manco impugnable de totes, la llei de Murphy, estableix que la vida és com l'escala d'un galliner: curta i plena de merda. Els nord-americans, d'algú que es deixa moure per impulsos breus i desordenats, diuen que és una persona amb unes ambicions curtes com el vol d'una gallina. I els castellans tenen fixat per tradició referir-se despectivament com a «gallina» a una persona covarda, donant lloc a aquella entranyable cançoneta que constitueix una mostra insuperable de poesia del nonsense: «Cobarde, gallina,/capitán de la sardina». I etcètera, etcètera.

Per altra banda, és evident que, si bé la figura de la gallina i derivats no posseeix cap glòria ni cap fama excel·lent, tothom prefereix, si ha d'escollir, ser associat amb ella abans que amb la rata, animal desagradable per excel·lència, brut, destructiu, violent, i simbòlicament vinculat a tota mena de forces malèfiques i comportaments condemnables. Però el model del pollastre tampoc no és gaire estimulant: individualista, més aviat estúpid, incapaç de volar a pesar de tenir ales, posseïdor d'un estil de cant esqueixat i arbitrari, aparentment nascut per al servilisme de ser carn de corral o de granja. I un no sap què diran els cromosomes, però en aixecar els ulls i mirar al voltant, és fàcil trobar entre els propis companys d'espècie una gran quantitat d'inesperats híbrids monstruosos, però vulgars de tan habituals, entre la rata i la gallina. I aleshores un frissa perquè el genoma humà acabi de ser construït ràpidament, per tal de saber, d'una vegada per totes, quina casta de broma feixuga és aquesta.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris