cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
19°

La discussió

Quan les desqualificacions i els insults entre gent de dreta i esquerra pugen excessivament de to, la crispació també es palesa als passadissos del Parlament. «Jo anava a fer un roi...», va comentar el president Antich, en topar-se amb Jaume Matas. «I jo un pipí», va dir-li aquest. No va saber dissimular la seva contrarietat, el president. «Ja és casualitat que ens trobem!», va exclamar. «No sé per què "va respondre Matas". Som la teva ombra». Aleshores, el president va demanar, dissimuladament, una pedra a Joan March, sabedor que sempre en duu les butxaques plenes. Amb els punys estrets, va continuar, reptador: «Ara entenc, perquè diuen que un no s'ha de fiar ni de l'ombra pròpia». Va botar, Matas. «I ara què t'has pensat?" va argumentar" ni d'escolanet vaig robar un glop de vi!» Fet i fet, tots els conservadors que havien seguit la conversa mal encaixaren l'insult del cap del govern al seu líder. «Qué sofoco! "va exclamar Mabel Cabrer" Acaba de decirle a Jaime que no es hombre cabal. Ahora mismo le digo al notario que levante acta». Aleshores s'espantà el president i, potser, hauria volgut moderar les seves paraules, però la discussió ja era imparable. «Bugadera! "va increpar Andreu Crespí a la senyora Mabel, protegit rere Joan March" Vés-te'n a vendre peix frit!» . «Qué ordinario "va comentar Mabel Cabrer, amb un rictus de repugnància" rojo tenia que ser». La va contradir, Rosa Estaràs. «Idò jo conec rojos que són una finura, Beleta. A la serra de l'Escambray vaig ballar la tarantel·la amb un cubà...» . «Vatua d'ell, Rosa! "la va interrompre, Jaume Font" ja ballaràs es copeo amb es mul de Can Ferrando. Però ara no. A una altra hora...». Mentrestant, la discussió s'havia generalitzat. Dretes i esquerres alçaven la veu. I per damunt totes les veus, sobresortia la de Mabel Cabrer reclamant la presència d'un notari. «Lo de Ibatur no será nada comparado con lo de hoy!», exclamava més vermella que un perdigot. «Saps si callassis. Que no veus que estau més podrits que una solada de figues flors passat Sant Pere?», va tirar-li en cara Antoni Garcías. «Oh!», va exclamar Mabel Cabrer. Matas, en canvi, va somriure, conscient que tenia els trumfos a la mà. «No ho diràs per l'embull de Son Font "va dir-li" perquè aquest embull és ben vostre». Va tornar a agafar el protagonisme de la disputa, el president. «I els d'en Cosme Adrover, de qui són?». Així que n'anaven i en venien, com a una partida de pàdel. Mabel Cabrer va acostar-se a la finestra oberta per tal de respirar millor. «Además de rojo "va comentar en sentir el comentari anterior" es lenguaraz a porfía», i ella mateixa s'admirà que el castellà de Campanet, que empra amb força desimboltura, pugui tenir girs tan gongorians. «Au "va intervenir Jaume Font", si parlam de corrupció ja em direu com ho ha fet en Celestí, per entrar els seus compromisos a Ibatur». Va intervenir, Mabel Cabrer: «Estos tres tordos están en mi zurrón», però ningú no l'escoltà. Replicava Antich: Ja mirarem més enrere a veure com els entràveu vosaltres». Aleshores, Jaume Matas va dir una frase brillant que han reproduït tots els mitjans de comunicació. Va dir: «Voleu descobrir la corrupció d'ahir per a dissimular la d'avui». «Això mateix és el que diu González a Aznar», va comentar en veu baixa, Andreu Crespí, força desconcertat en veure que dretes i esquerres fan ús d'un llenguatge semblant. «A més a més "va exclamar Jaume Matas, assenyalant Antich amb un índex acusador" vull explicacions per l'encalçament que feis de l'Obra Cultural». I a partir d'aquí, es va estendre entorn del respecte que, en un règim democràtic, mereixen les institucions cíviques etcètera, etcètera. Sols va emmudir, quan el president Antich li va demanar a veure si no havia estat el govern conservador, que ell presidia, el que havia provocat, de manera infructuosa, el linxament d'Antoni Mir. Va concloure, Antich, amb un gest teatral, alçant la veu i amb els braços oberts: «Ja em diràs, Matas, a quin costat és la corrupció». Es va produir un silenci de Divendres Sant. El va rompre Andreu Crespí, tot fent seu l'insult de Chávez a Vargas Llosa. Va treure el caparrí per enmig de les cames de Joan March, Crespí, i tot mirant Matas li etzibà: «Intelectual analfabeto!» . Va ésser la gota que fa vessar el tassó. Mentre s'arromangava la camisa, Matas avançà cap a les files de l'esquerra, indignat. «Això d'analfabet ho puc tolerar, però que em diguin a mi intel·lectual...! Sortosament els uixers aconseguiren separar-los abans que es produïssin els primers esclafits. Tanmateix, els uns i els altres s'acusaven de corrupció enmig d'una cridòria eixordadora. «I si el corrupte "va comentar un uixer que mirava per la finestra" és aquell senyor, petit i calb, que ha tret a passejar la cusseta?». I sentencià, amb saviesa popular: «Al cap i a la fi, ell i una pila com ell són els que els han donat l'escó a vostès». S'acabaren els insults. Tothom va fer de seguir amb la mirada el vol d'una mosca. A la porta del bany, Francesc Antich va dir-li a Jaume Matas: «Ara anava a fer un roi». I aquest al president: «I jo un pipí». Aleshores, Mabel Cabrer va adonar-se que, sense proposar-s'ho, era enmig dels dos homes. «Yo buscaba un notario...», va mormolar confusa. I s'esmunyí pel corredor, cap baix, com si realment allò que cercàs fossin esclata-sangs.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris