algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 14°
23°

El correu de la droga

La policia madrilenya ha trobat, a la cantonada de dos carrers cèntrics, un cos humà obert en canal. I com que els inspectors són gent experta a veure carn morta, amb un cop d'ull han deduït una pila de coses. És a dir, que la víctima aparentava entre vint-i-cinc i trenta anys, i que tant pel color de la pell com del cabell podien apostar doble contra senzill que es tractava d'un sud-americà. Finalment el forense ha rastrejat les vísceres, fredes com el marbre, i ha dictaminat que si aquell animal racional havia estat xapat com un bou, un xot o un porc, no era amb la intenció de penjar-lo d'un clau de carnisser, sinó per extreure-li de les entranyes les càpsules de qualque estupefaent que havia ingerit. Aleshores ha certificat que aquella persona era un envàs de droga i que, molt possiblement, una de les càpsules esmentades s'havia obert dins el seu aparell digestiu, provocant-li la mort instantània per sobredosi. I és clar, davant l'incident, els receptors de la mercaderia no han dubtat a recuperar-la a punta de ganivet. Tot té la seva explicació: ja n'hi havia prou amb la pèrdua del correu perquè, a més a més, facin patir el compte corrent. Quan la policia va comunicar els resultats de la investigació a la premsa, encara es desconeixia què nomia el mort, i si havia deixat família, al seu país d'origen, potser a l'espera d'uns diners per a comprar queviures. Però aquest detall ja no tenia gaire importància. Els marginats d'onsevulla, els africans que s'arrisquen a creuar la mar, els sud-americans que fan de correu amb el ventre ple de droga i els fills del dolor i de la misèria, és preferible que no tenguin identitat, perquè així tenim les mans lliures per a crear-los-en una d'adient. Els països de l'Europa rica, d'ençà que han decidit unir forces, volen oblidar els seus orígens, i els europeus estan disposats a creure que varen néixer per internet, abans d'admetre que l'inici de tot miracle va començar a una cova de Betlem. Als damnats de la terra que entren per Espanya cap al nord, els posen a fer cuneta o netejar latrines. Tanmateix, no es queixen. I, en arribar l'estiu, retornen a casa amb qualque estalvi a la butxaca, si no s'han creuat amb un escamot d'imbècils que tornaven excitats del futbol, i necessitaven desfogar-se amb una dona o atonyinar un marginat. Ja sé que estic exagerant la situació, perquè sense la consciència cívica que engendra Europa al marge de tot això, possiblement el món seria molt més injust del que ara és. Però un cadàver innominat, obert en canal, dóna peu a moltes reflexions i a una certa ràbia. Vulgues no vulgues, volem creure que els marginats, els africans, els colombians de la droga o els brasilers aperduats, són gent marcada per la tragèdia, que acompleix el seu destí i un dia apareix, de manera impúdica, amb el ventre enlaire, a un carrer de Madrid, de París o de Berlín. Per res del món no ens convé saber que són una rèplica exacta de qualsevol de nosaltres. Si arribàssim a una conclusió semblant, trontollarien molts de pilars morals que han donat sentit a la nostra vida i no ens quedaria altre remei més que d'admetre que nosaltres, en circumstàncies més adverses, també hauríem pogut llogar el cos per a transportar qualsevol merda tòxica destinada a enriquir els rics. I a partir d'aquí tot és possible. Com és ara que hauríem pogut acabar amb les vísceres escampades per un carrer de Madrid. En aquest cas, la societat que hem creat i que tant ens satisfà, no hauria tingut pietat de nosaltres. Ens haurien obert en canal, i ningú no demanaria quin era el nostre nom.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris