algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
18°

La seu plena d'ous

L'escenografia de Perejaume està de moda. En el majestuós sòtil del pati de butaques del renovat teatre del Liceu s'hi poden admirar, a l'entorn del gran llum central circular, vuit medallons (que deuen tenir tres metres de diàmetre, o una mica més, cadascun), d'una forta tonalitat vermellosa, que reprodueixen un immens mar de butaques, tot replicant i ampliant l'estesa de butaques de baix, a més de tres grans pintures en el prosceni. En el número extraordinari de Serra d'Or amb motiu del seu quarantè aniversari, hi figura amb tots els honors una entrevista de set pàgines. I aquí, a ciutat, a les sales de la segona planta del Centre de Cultura «Sa Nostra», del carrer de la Concepció, el visitant hi pot veure un muntatge prou espectacular, que porta el títol d'Oleoducte. A l'altre costat del carrer, gairebé porta per porta, un pot visitar l'exposició de Lluís Maicas, exposició en la qual predomina un peculiar sentit de l'humor. En l'exposició de Perejaume, malgrat l'òbvia pretensió d'encarnar la sensibilitat més rabiosament actual, el visitant no n'hi troba gaire, de sentit de l'humor. Més aviat ens trobam amb els experiments, algun realment sumptuós, de qui sembla més aviat pretenir esser una mena de nou Rei Sol, en matèria d'art. En aquest sentit, potser l'única cosa que hom podria eventualment trobar que hi manca és qualque paó tornassolat, ni que fos dissecat.

Sembla lícit destacar aquest excés de sérieux del muntatge perquè l'autor, a les esmentades declaracions a Serra d'Or, ha reconegut expressament que «és important saber equilibrar la component irònica i la component poètica». Però la veritat és que aquesta component irònica no apareix per cap lloc, a no ser que l'artista pretengui fúmer-se'n de l'espectador, actitud que segurament sospitarà una bona part del públic, però que un servidor, ingenu gairebé sempre, em neg a donar per bona. La sospita en qüestió, certament, tampoc no és gratuïta. Què pensar, per exemple, davant la que se suposa que és l'obra magna i que té l'honor de figurar a la portada i a la contraportada del gran tríptic en el qual es fa la presentació de l'esdeveniment? Es tracta d'un plafó, o més aviat de tota una paret, de negre, sobre el qual o sobre la qual s'ha fet desplaçar una columna vertical de guix, frottage o guixada que se suposa que deu tenir que veure amb la gran pensada de Guixar amb el Pirineu (1999), ideal grandiós o gairebé sublim que també figura en el subtítol de l'entrevista de Serra d'Or: «Entintar els pics, escriure amb el Pirineu». Òbviament, com que això era una mica difícil, finalment hom ha optat per representar el Pirineu per una columa de guix amb els relleus oportuns i aleshores fregar-la sobre una superfície negra. Així s'aconsegueixen unes línies o guixades perfectament horitzontals i paral·leles entre si que poden (?) interpretar-se com una escriptura en negatiu. I ja tenim la seu plena d'ous.

A Retaule: fons de pintura del museu de Sant Pol de Mar (1993), i a altres obres, Perejaume practica el ben original procediment d'utilitzar l'obra d'altres com a «ready-made» d'una nova categoria. Si Marcel Duchamp va pretendre que el sol fet d'indicar, l'artista, que un objecte quotidià és una obra d'art ja transforma automàticament aquest objecte en tal, sense necessitat d'afegir-hi ni tocar-hi res (sols posant-hi un rètol, com hem dit), Perejaume va una mica més enfora i sembla que aplica la teoria de Duchamp també a qualsevol obra d'art anterior. Així, batejar seria també una funció artística i seria indiferent que la cosa batejada fos un objecte quotidià o l'obra d'art d'un altre.

Altres teories d'aquest artista/teoritzador semblen més realistes, com quan assenyala que tant l'escriptura com la pintura, durant aquest segle, no han fet altra cosa que tornar-se més espesses. O també quan declara que «si la confiança en el futur suposava la pèrdua del present, la fal·lera de la globalitat, que és el que vivim ara, implica el sacrifici del lloc concret». Quan ens arribi el llibre o la publicació Oleoducte, que acompanya l'exposició, tal vegada ens donarà una mica de llum sobre com el «pessebrisme» preconitzat per l'artista pot contribuir a la necessària defensa de la universalitat del que és ben local.

M'ha agradat l'escenografia dels Quatre pic-ments (1999), aconseguits precisament amb la molició de 23 m2 de vellut vermell, de 32 imatges de Sant Lluc, d'un joc de cartes i de 48 vidres graduats d'ulleres. També una petita nota titulada Quadristes, que sembla representar els alumnes d'una escola de tauromàquia fent pases amb quadres en lloc de amb capes i que no sé amb quina tècnica ha estat realitzada. I també la vitrina intitulada Gran emmarcatge (Aureolació ocular) que crea un gran espai virtual.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris