algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
12°

Espanya com a realitat

En un article recent, Bernat Joan, el president d'ERC-Balears i Pitiüses, es mostrava a favor d'una mena de coalició a tot Espanya dels partits nacionalistes de Galícia, Euskadi i els Països Catalans per fer un front comú que, citant Joan a Miquel Julià, provocaria per la presumpta força d'escons una «revolució pacífica» que acabaria amb Espanya com a estat unitari, podent obrir les portes a una estructura confederal. Més o manco la mateixa tesi crec recordar que vaig llegir fa mesos escrita per Josep Melià Ques, en un article en aquest diari. Teòricament és un argument raonable basat en la suposició que els nacionalismes «perifèrics» comparteixen la característica essencial de situar-se enfront de «Madrid» per arrabassar-li més poder polític per a cada una de les seves comunitats. Però la pràctica demostra que no existeix, ni fa cara d'existir, aquesta voluntat. Si els nacionalismes català i basc haguessin fet front comú quan es redactava la Constitució, per ventura Espanya seria d'una altra manera. O no. Però el segur és que sempre actuaren mirant-se de coa d'ull, no fos cosa que una guanyàs més que l'altra, i per aconseguir posicions d'avantatge relatiu s'aliaren amb les forces nacionals o d'àmbit espanyol (que no «estatals» ni molt manco «estatalistes»), sovint contra l'altre nacionalisme. Encara ara les divergències i gelosies entre PNB i CiU es fan paleses de tant en tant i els intents en sentit contrari, com la Declaració de Barcelona, mai no han passat de ser simples declaracions d'intencions, per la qual cosa és molt improbable que pugui convertir-se en realitat la unió dels escons a Madrid. En els darrers vint anys la teòrica possibilitat d'una secessió (per exemple del País Basc) o d'una estructura confederalista d'Espanya s'ha anat fent cada vegada manco probable en relació inversament proporcional, i paradoxament, a la intensificació del discurs sobiranista, cada un pel seu costat, dels nacionalistes. Ara bé, pensar que Espanya és com és per mor de les divergències nacionalistes és irreal. En ocasió del pacte de renúncies nacionalistes de CiU amb el PP per conservar la Generalitat sigui com sigui (i a pesar d'haver dit mil vegades que mai no pactarien amb els conservadors), un diputat d'ERC explicava privadament a l'interlocutor que criticava la covardia de l'abstenció en favor del pacte conservador CiU-PP, que «i amb el que hi ha, què vols...». Referint-se a la realitat electoral. Efectivament, l'actual Espanya no és així perquè els nacionalistes hagin actuat separadament, sinó que Espanya és una realitat política, sentimental, econòmica, social, mediàtica i, sobretot, és una realitat electoral. Fins i tot allà on és més feble, com a Catalunya o el País Basc, «només» és la meitat o una mica més dels electors. En aquestes circumstàncies seria molt més pràctic que en lloc de cercar impossibles (com la Declaració de Barcelona o la unió d'escons nacionalistes a Madrid) el nacionalisme estengués ponts cap al progressisme federalista que hi ha en el PSOE i IU, i deixàs la farsa d'un discurs teòric molt reivindicatiu una pràctica política de pacte amb aquells que són els més uniformitzadors i antisobiranistes, el PP.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris