cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
17°

Ironia visual i poesia

Diguin el que diguin les enciclopèdies, que solen exagerar-ne el caràcter subjectiu i limitar la seva presència a l'àmbit de la paraula oral o escrita, la poesia és una especial percepció de la realitat o de determinats aspectes d'aquesta; per tant, és molt més que un gènere literari perquè, de fet, aquesta especial percepció es pot donar en qualsevol art: plàstic, musical, cinematogràfic, fotogràfic, etc. I també en el literari, per descomptat, però no exclusivament. Quan la ironia s'acosta a la poesia, quan la ironia s'acosta a l'art, tenim o podem tenir la poesia visual, com ens ha ensenyat, sobretot, el mestre Joan Brossa. Entre nosaltres, qui ho sap millor, és un empresari d'Inca, Lluís Maicas, magre de pèl i pròdig de seny i de sentit comú, que frueix a més d'un sanitós sentit de l'humor.

El surgiment o la surgència de la poesia visual, dins el món de la plàstica, és cosa d'aquest segle, que podríem relacionar, d'una banda, amb els cal·ligrames, el surrealisme i els objets trouvés com també, darrerament, amb l'art conceptual, les «accions» i els «muntatges», en els quals l'artista ja sembla renunciar a tot quant es pugui renunciar, amb un ascètic despullament portat a l'extrem o a l'enfront.

No podem dissimular que aquestes altures enrarides de l'art conceptual produeixen un cert vertigen. Acostumats a pensar que la característica més consubstancial de l'obra d'art és la de quedar, és massa natural que a hores d'ara tenguem serioses dificultats per a assimilar o capir com pugin quedar o romandre, com a obres d'art, accions o instal·lacions de natura essencialment transitòria, o objets trouvés o imatges reproduïdes per mitjans mecànics o electrònics sobre els quals no es dóna la intervenció de cap tècnica pròpiament artística, a no ser que considerem com a tal l'acoblament; aquesta és una de les qüestions bàsiques "dins el terreny de l'estètica" que ens hauran d'explicar els filòsofs de demà. Tanmateix, si som conscients que la vida individual és un fet ineluctablement transitori, tal vegada puguem començar a sospitar que els plantejaments de la poesia visual no són cap pecat contra natura! Entre altres motius, perquè comporten una bona dosi d'humilitat i un sentit de l'humor prou respectables "i fins i tot prou aprofitables. Sense oblidar tampoc que, en matèria d'art, la praxi sempre precedeix la teoria, almanco inicialment, per molt que a un segon moment es produesqui un moviment dialèctic en sentit contrari.

Totes aquestes consideracions no pretenen més que reflectir la meva experiència en visitar l'exposició que Lluís Maicas té oberta a la galeria d'art Joan Oliver Maneu de ciutat i, sobretot, provar d'encaminar-hi les passes del lector. Cal deixar ben clar, des d'un principi, que la visita a aquesta exposició és tota una experiència diferent, que no pot esser substituïda per cap mena d'explicació. L'exposició de Lluís Maicas, continuació d'una trajectòria caracteritzada per la coherència, el tenir sempre els peus en terra i un peculiar sentit de l'humor, no és una exposició més.

L'objecte trobat "tal vegada després d'una llarga i dificultosa recerca específica" i mínimament manipulat és l'integrant majoritari de les obres exposades, com sengles maniquins als quals sols s'ha afegit una medalla amb els colors de la bandera d'Espanya a un (el que sembla de sastre) i un llaç amb les quatre barres a l'altre (que sembla de modista), formant la parella del Botxí de l'aparador i la Víctima de l'aparador. Dues altres parelles estan constituïdes per les reproduccions dels comprovants de l'impost sobre el tabac impresos per la F.N.M.T., que simbolitzen l'Estat i l'Estat plurinacional (obres ja presents en les pàgines del llibre Viatge al cor, de 1997) i per dues camises de força, una de les quals ens és presentada com el model prêt-à-porter. Hi ha també una bicicleta amb cinc formes de calçat en cada roda que porta el títol adient de Deupeus i un maniquí de vímet (femení per descomptat i que diríeu més aviat del segle passat) que respon al títol prou verídic de Puc viure sense tu.

La peça que a mi m'ha semblat més inquietant és la que es titula Autonomia i que no és més que un volant vell, més aviat magre, que es sustenta en un eix vertical gens robust i que porta, a un costat, sobre el mateix volant, un timbre de bicicleta. No sé estar-me de recomanar, per acabar, les tres ampliacions fotogràfiques que representen una patata amb forma de cor o coret i que conformen la Trilogia amorosa. Són la Patata enamorada, la Patata enganyada (sembla que li han sortit banyes) i Cor pansit.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris