nubes dispersas
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
16°

Avui m'han dit que somrient has mort

Diumenge passat, Diari de Balears publicava un reportatge força emotiu sobre l'afusellament de dos mallorquins "el comandant Ferrer i el capità Rotger" a Melilla, el desembre del trenta-sis. Ambdós s'havien negat a fer costat a l'alçament i un d'ells, Josep Rotger, havia aconsellat resistir al general Romerales, responsable màxim de les tropes del Rif. Molt probablement ambdós compartiren l'àpat servit als oficials d'Infanteria els primers dies d'aquell juliol, com a cloenda de les maniobres de Llano Amarillo, i s'escandalitzaren en comprovar que, a les postres, aquells companys d'armes que anaven més calents d'orella cridaven visques a Falange. Al cap i a la fi, Ferrer i Rotger serien assassinats pel fet d'haver defensat la llibertat i la democràcia, uns valors cabdals per a la dignitat de la persona i dels pobles, encara que únicament s'aprecien quan ens són usurpats. Cal considerar-los, per tant, dos herois. Curiosament, els investigadors de la història militar no els han tingut en compte. Així que els seus noms desaparegueren, com els de tants d'altres, engolits pel remolí bèl·lic. Certament, la historiografia mallorquina a penes recull informació d'aquells militars mallorquins que defensaren la República. Tenim notícia de Rafel Ribas (Montuïri 1902"Burgos 1936), cap d'una esquadrilla d'avions, amb seu a Cuatro Vientos, que va ésser condemnat a mort i executat en caure presoner dels revoltats. I d'Antoni Coll (Felanitx 1915"Madrid 1936), esclafat per un tanc nacionalista, després d'haver-ne inutilitzat altres dos. Un carrer de Madrid va dur el seu nom fins a l'acabament de la guerra, de manera que un germà seu "allistat a l'exèrcit que va ocupar el darrer reducte republicà", va tenir temps de fotografiar-se davall la placa abans que les brigades municipals la destrossassin a cops de picassó. A Antoni Coll el poble madrileny el cantà: «Tú nunca podrás morir,/ Antonio Coll, marinero,/ que el mar por Madrid dejaste./ 'Viva el marino del pueblo!». Altres, una gran majoria per ésser exactes, no tingueren aquest honor. Ni tan sols sabem qui són. El Romancero del Ejército Popular, recopilat per Antonio Ramos-Gascón, reprodueix un poema de Pere Capellà que fa referència als mallorquins que es passaven de les trinxeres feixistes a les republicanes. Diu: «Mallorquines se han pasado/ por los campos de la Alcarria/ al amparo de las sombras/ de la tibia madrugada», etcètera. Està dedicat a Antoni Pericàs, que és un dels que abandonaren l'exèrcit nacional i que, malauradament, moriria als camps de refugiats d'Argelès. D'altra banda, un de tants dels poemes dedicats a Antoni Coll "concretament publicat al setmanari Kriss", està signat per Leugim Serrot, que sense cap mena de dubte és el pseudònim rere el qual s'amaga un tal Miquel Torres, molt possiblement mallorquí. Tots els que naixérem a la postguerra, ho férem amb la memòria amputada. Manuel Sanchís Guarner, l'il·lustre filòleg valencià que va residir uns anys a Palma, va ésser capità d'Artilleria al servei de la República. I Miquel Julià "aquella persona meravellosa que era batle de Capdepera el trenta-sis" aconseguí fugir de Mallorca i, després de passar per l'Escola de Guerra de Barcelona, va arribar a comandant i va defensar Madrid fins que va rebre l'ordre de retre's. Va patir presó. Una trajectòria idèntica va conduir mon pare al penal d'Alcalà d'Henares. Els anys que cercava informació per escriure el Diccionari Vermell, vaig fer amistat amb un oficial republicà, anomenat González. Encara viu. És mallorquí, nascut a Palma, i les seves cicatrius són la prova de la gosadia que va demostrar a la batalla de l'Ebre. N'hi ha d'altres, és clar. Tanmateix, la memòria col·lectiva no serva els seus noms. I difícilment els servarà a partir d'ara, perquè les circumstàncies del trenta-sis no són les actuals. En qualsevol cas, a aquells que visquérem i protagonitzàrem, encara que fos modestament, la transició, ens quedarà per sempre una ombra de culpabilitat a la consciència pel fet de no haver homenatjat els soldats republicans. Sovint don voltes a aquesta frustració i em refugii en un poema bellíssim, d'una melangia punyent, que Clementina Arderiu va dedicar a aquells que morien en combat. Us n'oferesc els versos primers: «De mi no fores res, i t'acompanyo/ en els camins inútils del record;/ la teva joventut ben expandida/ em feia llums i ombres dintre el cor./ Avui m'han dit que somrient has mort». El pas del temps no els marceix.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris