nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 16°
19°

El desgavell insularista

A la sortida de la dictadura de Franco l'insularisme menorquí i pitiús va ser acceptat acríticament per les esquerres i el nacionalisme, a pesar de ser un invent dretà, com una mena d'expiació de les culpes centralistes que paradoxalment no eren precisament seves sinó de la Diputació franquista. Un centralisme, per cert, que no perjudicava només les illes menors, sinó també la Part Forana de Mallorca però de la qual tothom se n'oblidà ràpidament. La dreta pretenia a través de l'insularisme unes circumstàncies petites (especialment a Eivissa) pensant que afavoririen el clientelisme. Passaren les primeres eleccions i s'inicià el procés autonòmic que finalitzà amb l'Estatut de 1983. La màxima pretensió insularista que era la paritat (la suma de representació de les illes menors igual a la de la major) no va ser possible, però sí una fórmula de correcció bastant favorable, que actualment és 13 diputats per Menorca, 12 per Eivissa, 1 per Formentera, i 33 per Mallorca. El resultat és el conegut. Els diputats menorquins, eivissencs o, sobretot, el formenterer valen molt manco vots que els mallorquins. Però no només és amb la representació que l'insularisme ha triomfat, sinó que l'Estatut té articles (com el famós 24-6 que requereix de la majoria dels diputats d'almanco dues illes per a l'aprovació dels pressuposts, o el 39 que obre la porta a la transferència massiva de competències) que donen gran pes als consells, potencialment. Tot plegat permet entendre que l'estructura institucional balear té un caràcter que si no és confederat, s'hi assembla molt. Entre 1983 i 1995 com que no va haver-hi pressió insularista forta, el sistema no entrà en contradicció. A causa, especialment, que un sol partit, el PP, tenia el suficient poder com perquè l'insularisme es manifestàs només a l'interior del partit, però no institucionalment. L'insularisme estatutari dormia. A més, cap partit no posava en qüestió el sistema. Però el 1995 UM aconsegueix la presidència del Consell mallorquí (regalada pel PSIB, PSM i EU cercant la immediatesa del desplaçament del poder del PP i per ventura, amb l'excepció de Mateu Morro, sense ser conscients del que podria significar pel futur), a partir de la qual el partit de Munar decideix girar la truita. Assumeix l'insularisme mallorquí contra l'excés de representativitat del vot de les illes menors. Opta per explorar per primer cop a la història autonòmica balear totes les potencialitats insularistes que dóna l'Estatut, però no tant en favor de les illes menors que era diguem-ne l'esperit de l'Estatut, sinó sobretot en favor de Mallorca. Així que ara tenim un Estatut que permet l'insularisme i un partit, UM, que està disposat a jugar-hi fins a les darreres conseqüències. I ara, ara!, la resta de partits s'adona del que pot suposar l'insularisme. Idò així són les coses, i poques sortides hi ha: o acceptar l'insularisme perquè amb els pactes vigents UM està en condicions de fer-ho avançar, o plantar-se. Però qui es planta? L'esquerra i el nacionalisme, i que es trenqui el Pacte de Progrés? I què faria el PP? Damià (Ferrà) Pons va escriure, quan era del PSM, que «el desgavell autonòmic arranca de la Constitució?. Adaptant-lo, podríem dir que el desgavell insularista arranca de l'Estatut. Les coses mal fetes, abans o després rebenten. Ara, per exemple.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris