nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 11°
12°

La necessària exemplaritat

La veritat és que hi va haver un temps no gaire llunyà, que la sequera dels mitjans de comunicació en la nostra llengua feia plorera. O sia, per damunt de tot hem de saber reconèixer que, de manera mandrosa però continuada, cosa s'ha fet. Massa poc pels ansiosos de la punyeta com jo, i potser massa per un personal que maldement visca mil anys no sabré classificar; en un intent fallit ho he fet alguna vegada, els he anomenat: bords. Però no m'acaba de fer el pes, l'adjectiu. Arribats aquí i a la vista del que hi ha, som de l'opinió que els mitjans audiovisuals, en natural creixença, poden ser una eina magnífica per a la normalització lingüística, tan necessària. Per això mateix la ràdio, la televisió, haurien de ser molt estugoses a l'hora de triar els seus professionals, els que han de donar la cara o la veu, vull dir. Però no ho fan. Parl dels mitjans d'aquí, que els de Catalunya ja filen més prim, ja, sí fotre! Dels canals valencians no cal ni mentar-los, fan basca, ni parlar-ne. Allò que deia, avorreix una cosa de no dir escoltar «eles» bledes a dojo, que se'ls sent la llengua congriar saliva dins la boca i tot, parlar de «gibres» (per llibres), de Ramon «Iui» (per Llull, clar), tot passant per «Maiorca», o anar del «Guei» a «Iuc» a peu, o pujar el «Coi» de «Soia» en bicicleta, en una manifesta ineptitud en estat pur. No crec que fóra tan difícil llogar un bon especialista logopeda que els fes un curset accelerat. Apa, senyor Buele, ja té vostè una idea que li oferesc absolutament de franc. Aquests professionals de la informació, repetesc, han de saber entendre que hi ha set catefes de genteta, infants en edat de mirall, que jo en dic, que els miren i escolten. I que els vicis, tots, i el del parlar n'és un més, s'encomanen d'allò millor.

Haurien d'anar més alerta els que els cometen i també els que contracten els que els cometen, pens.

Això sense entrar a comentar la invasió de castellanismes. L'altre dia vaig dessintonitzar compulsiu, cabrejat, una emissora de ràdio local de prop de Ciutat, tot fart de pollos, terneres, lechones rostides, abuelos, pues, entonces i desde luegos. I que endemés, hi havia un tertulià que ho defensava olímpicament tot dient: «no xerram així, noltros? Idò què «conyo» mos han d'ensenyar aquests catalanistes de la punyeta!» Sí, crec que estaré una temporadeta a tornar-la a connectar, aquesta ràdio d'aquí.

Hi ha molts «d'entesos», «científics» de la llengua a lloure per aquestes contrades, que així mateix tenen el mèrit d'haver llegit qualque «Rondaia», que està bé, això, eh?, està bé.

Jo sempre torn a recordar allò que vaig sentir a dir al meu primer professor de llengua catalana, fa molts d'anys, ja, Déu!, l'estimat don Francesc de Borja Moll, referint-se als radicals mallorquinistes enfrontats a la llengua catalana estàndard. Exactament això: «N'hi ha que perquè orinen es pensen ser metges del ronyons». El que volia dir ben seriosament és que crec que els audiovisuals poden ser una eina molt eficaç per a la normalització lingüística, i abundar que, ja que som tant pocs i econòmicament tan febles, idò el que hauríem de fer és posar tot de la nostra banda per ser bons, molt bons. De les mitges virtuts, de les herbes molles, tots vostès saben el que se'n fa, per aquí.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris