algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 15°
17°

La vida no és una novel·la

Segurament, som un mal lector de narrativa. Pel fet que, en ella, la veritat s'hi inventa constantment, almanco en el seu detall, per molt que es pretengui reflectir algun ambient, o alguna realitat, o alguna experiència personal més o manco traumàtica o més o manco feliç, o fins i tot denunciar-hi, eventualment, alguna injustícia o corrupció. No diguem ja quan la motivació primordial de l'autor és la de jugar amb la llengua espesseint-la o barroquitzant-la. En conseqüència, és un fet que no llegesc gaire novel·la i, si va a dir ver, encara menys contes o narracions.

Indefectiblement, ja se sap que tota crítica té una base comparativa, directa o indirecta. Per a situar l'obra davant el lector, per a acostar-se a l'obra i després tractar d'acostar-la al lector, cal comparar-la amb altres obres semblants o dissemblants. En el cas dels vuit textos que conformen Fibra òptica, d'Antoni Mas Busquets, obra que va esser una de les finalistes del premi Marià Vayreda 1998 i ha estat publicada enguany per Lleonard Muntaner, la veritat és que un servidor no sap amb quins altres textos comparar-los. El crític o, més aviat, el crític en funcions es sent, doncs, a bastament confús i, com que és una mica massa franc o descarat, no té cap inconvenient a confessar-ho lleialment.

El cas és que l'escriptura dels contes o relats de Fibra òptica li sembla molt original. Però no sap fins a quin punt això és realment així o si la seva apreciació no és més que un dissortat resultat de la seva ignorància respecte al que s'estila avui en dia entre els contistes, si és que n'hi ha gaires entre nosaltres. En tot cas, idealment almanco, tot crític "i encara més quan es tracta d'un crític suplent" no convé gaire que amagui o dissimuli les possibles o probables deficiències de les seves fonts d'informació.

Tanmateix, l'escriptura de Fibra òptica té suficient personalitat, suficient carácter, perquè em senti obligat a provar de presentar-la al lector una mica curiós. Per començar, cal apuntar que resulta un primer llibre d'allò més atípic. El seu autor ja ha perdut bastants de cabells i ja fa molts anys que va superar la seva adolescència. I aquest és un fet que no és massa corrent en matèria de primeres publicacions. I ja se sap també que les efusions que normalment en resulten, del caràcter més aviat adolescent o jovenívol dels autors dels primers llibres, no solen fer massa paret.

Quedi clar, també, que les vuit narracions de Fibra òptica no són tampoc cap mer exercici literari, cap intent d'adelitar-se i adelitar-nos a base de prosa barroca. Tampoc pretén l'autor mobilitzar-nos a favor de cap causa, per justa que aquesta pugui esser (nacionalista, ecologista, a favor de la llengua o en contra de tanta corrupció com ens inunda). En aquest sentit, devem dir que l'escriptura d'Antoni Mas Busquets és una escriptura que no s'embruta les mans, que manté la distància o les distàncies, que podríem titllar més aviat d'inquietant, de quietament inquietant. L'autor exposa uns fets però més aviat s'absté de valorar la seva rellevància o irrellevància. La vida no és una novel·la, la vida no té argument.

Naturalment, una conseqüència positiva d'aquesta actitud de no involucrar-se, de no prendre partit, d'una certa asèpsia mental, és que, normalment, els fets o els detalls que ens conta no ens susciten gaires problemes de credibilitat (únicament, tal vegada, algunes situacions eròtiques de la narració Aigües brutes poden eventualment resultar objectables des d'aquest punt de vista).

L'autor, certament, no es confessa en cap moment. Ni exhibeix cap omnisciència. Més aviat no hi és. No cau, doncs, en el massa gastat gènere autobiogràfic. Més que res exposa unes psicologies però sense que aquestes amollin cap discurs interior i sense caure en cap mena de simplificacions. Els seus personatges "segurament l'element més important de les seves narracions", tanmateix, no són mai arquetípics; no tenen ni pretenen tenir res d'exemplar. Són homes i dones adults, més o manco assenyats o desassenyats que poden instal·lar, a un moment donat, les canonades necessàries per a conectar amb el clavegueram, com en la ja esmentada narració d'Aigües brutes; practicar les més sofisticades i sorprenents Tècniques de venda; esclafar el cap d'un congre tot just tret de la mar, a El dragó; fins i tot fotre un explosiu o una bomba casolana a una òptica, com si fos la cosa més natural d'aquest món, a La ratapinyada o fer un petit viatge a Barcelona, en el qual no passa realment res, com en L'escafandra. De fet, poden aparèixer o comparèixer a un text que es titula, justament, No passa res. Però el que la vida no sigui una novel·la no vol dir que ens deixi mai indiferents.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris