cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
19°

Jesucrist Superstar

L'ínclit senyor Josep Lluís Núñez va afirmar "em pens que en una assemblea de socis del Barça" que no volia acabar com Jesucrist, que era tan bon home i tanmateix el van enclavar a la creu, entre dos lladres. Es veu que el sempitern president del Barça va tirar mà del seu to més testamentari i es va dirigir als assistents en termes del tipus: «En veritat us dic que alguns de vosaltres m'han traït o han de trair-me», etcètera. Detecta l'amarga llavor de la traïció a prop seu, Núñez, i lamenta i plora tanta dissort amb els seus apòstols. «Perdona'ls, pare, que no saben què fan», va ser l'únic que sembla que es va oblidar de declamar; i encara, si hagués volgut afegir-hi un toc més pagà, però clàssic, que sempre queda bé, podia haver assenyalat Van Gaal amb un dit estirat i dir allò de «Tu quoque, Brutus, fili mii?», posant cara de rigor mortis. Però vaja, no degué cladre perquè ja es devia haver quedat a pler, Núñez.

A partir d'aquí, seria fàcil acusar Núñez de messianisme, falta de gust i no sé quantes coses més, i, si a mi m'importàs un pebre el futbol, tendria ocasió de donar branca a rompre a la seva gestió del club blaugrana, i tot això i allò. El fet, però, és que, a mi, les paraules de Núñez no m'han sorprès gens ni mica. Com ja he dit, sóc un d'aquests alienígenes a qui el futbol els la du fluixa, amb perdó, i que se sentirien més a gust en una societat que no tingués en aquest esport el tema gairebé únic de conserva, o que no permetés amb aparent tranquil·litat que, quan un equip o altre guanya qualsevol bajanada, surti al carrer un exèrcit de torracollons que, gats com a cubes, es dediquen a tirar coets, cridar i tocar el clàxon davant dels hospitals "coses que normalment estan prohibides, i que ens les castigarien, m'imagín, als aficionats al cinema si les féssim en sortir de veure una pel·lícula que ens hagués entusiasmat. Vivint a Barcelona, per exemple, es fa impossible no adonar-se que efectivament el Barça és més que un club: és una autèntica tortura, una entitat invasora que s'arriba a confrondre amb la realitat mateixa, o a crear la seva pròpia realitat, dins la qual vivim tots tant si ens agrada com no. De tal manera que, com deia, no resulta en absolut sorprenent constatar que, en el fons, un club de futbol és una religió, dins la qual el president i els dos vicepresidents constitueixen la Santíssima Trinitat, l'entrenador és el profeta, els onze jugadors fan d'apòstols "en falta un, el traïdor Judes, que en el camp de joc és representat per l'àrbitre", mentre que la junta directiva és la cúria romana, els socis amb carnet són els sacerdots i el aficionats rasos "però fanàtics", la feligresia. No ho dic només pel Barça: em sembla que això és vàlid, pel que he pogut veure, per a tots els clubs haguts i per haver. Acceptat això, no queda més remei que concloure que, certament,el president d'un club de futbol és un personatge investit amb atributs divins. Ara: hi ha jerarquies, per descomptat, que vénen donades pel fet que la presidència en qüestió sigui la d'un club més o manco important. Així, el president del Mallorca, de l'existència del qual acab d'assabentar-me, no pot aspirar a ser molt més que el gurú d'una secta estrambòtica. Però en Núñez, ah, amics meus, en Núñez! Aquest, sense cap dubte, ha accedit al grau de divinitat major, omnipresent i tutelar, i podem afirmar ben tranquils que, en la mesura que el Barça és més que un club, Núñez també és més que un déu. Més que Jesucrit: Jesucrist Superstar. I que després ningú no es queixi que vivim dies faltats de fet.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris