cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
24°

Un govern de tots per a tots

Jo venc d'un tros de país creat expressament per ser governat sempre per uns i no ser governat mai pels altres. L'acte de concepció va ser violent i calculat alhora, pròpiament dit va ser un acte de violació: el violador va estripar sense miraments els resultats del sufragi popular i va fer seu un racó del cos nacional. El naixement no va ser menys dolorós: la criatura gestada a partir d'una llavor sembrada feia segles va ser arrencada de mare amb gran vessament de sang. Entre excessives mostres de goig, un dels copares de l'operació va declarar: «Ara, ja el tenim: un país protestant per a un poble protestant». El fet que el dit país protestant fos format en més d'un trenta per cent per un poble catòlic no va restar alegria a la festa. En ignorar-los llegiu: no donar-los feina, dificultar-los l'accés a l'habitatge i a l'ensenyament superior, anul·lar-los el dret de vot o neutralitzar-lo amb manipulacions barroeres de les circumscripcions electorals, excloure'ls de les institucions públiques i de govern, relegar-los, en una paraula, a la categoria de ciutadans de segona categoria callarien i, potser, fins i tot es farien fonedissos.

Per sort i per desgràcia, al llarg del temps aquell trenta-busques per cent es va anar convertint en el que és avui en dia: prop d'un cinquanta per cent. I no només no varen callar sinó, inspirats en la lluita d'altres pobles reprimits a favor dels drets civils, hom va començar a sentir el clam per «un home, un vot». I no només no es feren fonedissos sinó, per fer sentir la seva veu, usurpades les urnes, varen prendre el carrer, aixecant-hi barricades per impedir el pas de la policia i recorrent a les armes per defensar-se de l'exèrcit i de les bandes paramilitars. Per intentar redreçar el caos i el desgovern en què havia degenerat la situació, l'autoritat suprema va suspendre el Parlament on sempre havien (mal)governat els mateixos durant cinquanta anys.

D'això han passat gairebé vint-i-vuit anys i tots els intents de tornar la sobirania parlamentària a aquell trosset de terra verda la Iniciativa de Sunningdale (1973), la Conferència Constitucional (1980), l'Assemblea (1982"85), el Fòrum de Tota Irlanda (1983), l'Acord Angloirlandès (1985), la Iniciativa a Tres Bandes (1990-91), la Declaració de Downing Street (1993) han acabat en fracàs. Fins a l'Acord de Stormont, dit «del Divendres Sant», signat el 10 d'abril de 1998 i aprovat en referèndum per més del 85% de la població. El 25 de juny del mateix any es varen elegir els membres de la nova Assemblea, que havia de constituir l'Executiu amb repartiment de conselleries entre els partits més representatius, d'acord amb unes regles prèviament establertes. Amb el peculiar sistema electoral i la llei d'Hondt a la mà, corresponen al partit unionista radical, el DUP d'Ian Paisley, dues conselleries; al partit unionista moderat, l'UUP de David Trimble, tres i la presidència; al partit nacionalista constitucional, l'SDLP de John Hume, tres i la vicepresidència; i, al partit nacionalista republicà, el Sinn Féin de Gerry Adams, corresponen dues conselleries. Un any i mig després, encara és l'hora que els quatre partits es posin d'acord per formar el nou govern. Mentrestant, els ciutadans contemplen, impotents, com es frustren llurs expectatives de canvi i pau.

Ara visc en aquest altre tros de país, o països, que des que va tornar a néixer en democràcia va ser governat per uns i just ara fa cent dies ha començat a ser governat pels altres. El part del nou govern no va ser fàcil, però varen empènyer molts i, què són quaranta-cinc dies devora divuit mesos o vint-i-vuit anys? Ara, ja el tenim: un govern de tots (menys un) per a tots. Sí: tots. Li desig llarga vida i, sobretot, que no frustri les expectatives de canvi dels ciutadans.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris