algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 11°
11°

Una de cans tocanassos

D'entrada han de saber vostès que som un estimador fervent de la raça canina, de qualsevol casta i color, sobretot dels de menys de mitja mida i de pèl curt. Absolutament tota la vida he tengut cans i per a mi sempre han representat més que una excel·lent companyia, un estimat i considerat membre més de la família que m'ha remenat la coa a l'arribar, i mai no em qüestiona si avui m'he posat la camisa adequada, o si els mitjons blancs no van de cap manera amb les sabates negres, per exemple. Jo he procurat no dir mai: el meu ca, he dit: el ca que viu amb mi. I quan s'han mort per circumstàncies diverses, us assegur que a ca nostra hi ha hagut un dol fort. Això per començar i per evitar equívocs.

Bé, ho venia a explicar perquè una de les coses fonamentals segons el meu criteri i experiència, és que, per tenir un ca a la casa n'has de saber, o has d'estar ben disposat a aprendre'n el més ràpid possible, a fi i efectes de no fer malbé aquella criatura viva i sensible que has adoptat i no donar la llauna a tot déu que t'envolta. Jo som de l'opinió que aquests desastres de cans mossegadors, alguns pics assassins que aquests darrers temps proliferen a les pàgines de succeïts dels diaris i revistes de sang i fetge, són culpa exclusiva dels propietaris inadequats. I la ressonància social dels fets, molts pics exagerada, del suport mediàtic que tenen avui les notícies luctuoses. Sempre n'hi ha hagudes de topades entre cans i persones. Però no sempre n'han estat culpables els cans. Ara mateix us voldria remetre a un extraordinari conte curt del desaparegut amic Antoni Mus, En Tom, el ca mè, inclòs en un aplec que sota del títol genèric de La lloriguera obtingué el premi Ciutat de Manacor l'any 1967. Us el recoman si el podeu trobar, és magnífic. Va ser editat per Baleria. Llibres de Manacor, el dit any 67 i imprès a la Impremta Fullana.

Tot això ho venia a manifestar perquè, si a un ca l'aculls amb amor i benestar, l'ensinistres com cal, que us en faríeu creus del que pot arribar a aprendre un animalet sa i despert, per via normal es comporta bé, no fa desastres, defeca allà on ho ha de fer, no mossega a tot el que passa, no mata infants desvalguts. Hi ha excepcions. Amb les persones humanes, també. El que sol fer fallida és l'amo de l'animal, en el cas dels cans. En el cas dels humans, adesiara, és la societat, que d'això ja en parlarem en una altra ocasió, si aquest Diari de Balears segueix amb la paciència de publicar-me coses.

I el títol de l'article venia motivat per una de les molèsties que aquests animalets ocasionen d'una manera absolutament idiota, cretina, perquè no els han ensenyat que allò no ho han de fer. Quan vas per la voravia d'una zona de plantes baixes, totes amb el seu reglamentari canot de 50 quilos rere els reixats, i algun de més menut però amb una veu de trompetí eixordadora, o ambdós a la vegada, tu passejant tranquil·lament, observant les tonalitats de la posta de sol, sovint i sense venir a to de res et resplandeix a tall d'orella el lladruc esperpèntic d'aquella bocina amenaçadora. L'ensurt, la taquicàrdia conseqüent i les flastomies de rigor, clar, no manquen mai. Exemples al meu barri de Cala Gamba i ho dic amb el més clar esperit de denúncia: carrer Josep Marquès i Talet n. 3, carrer de l'Illa de Samos n. 15 i 17, passeig de Cala Gamba n. 20 i 33. Etcétera. Fins que qualque persona delicada del cor hi faça pell o algun neuròtic nerviós foti pedrada al pobre animalet, que no en té cap culpa de res.

El que volia significar de veritat: si provam de fer-nos un entorn més amable, més cívic i habitable, hi guanyarem tots. I qui no sàpiga tenir cans que es dediqui a criar canaris.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris