algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 13°
13°

Històries de garriguers

M argalida Rosselló vol augmentar el nombre de guardaboscs, i la notícia m'ha alegrat d'allò més, potser perquè els garriguers formen part del paisatge de la meva infantesa. El pas del temps els ha fet entranyables als meus ulls, encara que som conscient que els pagesos feren un alè quan deixaren de veure'ls. El garriguer servia el senyor que el mantenia, i aquest no tenia cap interès a compartir la caça o els fruits del pinar amb qualsevol fresc que s'aventuràs per la seva propietat. D'altra banda, el garriguer procurava fer els ulls grossos a l'hora de permetre que als seus dominis fos corrent la pràctica d'una corrupció petita i casolana, que feia més palès si cal, el sentit de la discriminació entre els que no podien considerar-se part del seu cercle d'amics. Hi havia veïns, als pobles, que cada any disposaven d'esclata-sangs a voler sense moure's de casa, mentre els altres s'havien de repartir els que sortien en els clapers comunals. Amb l'afegitó que aquell que els descobria, els tallava abans que cresquessin, cosa que feia que tots en quedassin amb gana. A posta, els més agosarats, feien ús del valor o de l'enginy per tal d'anivellar, diguem-ne, les desigualtats provocades per l'abús de la propietat. Els uns, entraven al pinar d'amagatotis a risc de rebre una perdigonada; el altres, eren autèntics mestres de la picaresca, com queda palès en la història que tot seguit pas a contar. La tardor del trenta-sis, Mallorca era xopa de sang. Les tropes de Bayo s'havien retirat de Portocristo el setembre, i la repressió feixista es trobava en el punt més àlgid de la guerra. El comte Rossi era assassí i heroi alhora. I gaudia de força popularitat entre una gran massa de la població, que davant aquell esclat de violència irracional, que ell comandava, no sabia si amagar-se o aplaudir. D'altra banda, Joan de sa Costa era un jove de Montuïri, sorneguer, bohemi i espavilat, de manera que tot d'una que va tenir ús de raó va comprendre que al món hi ha dues classes de persones: les que fan feina i les que miren fer-ne; i va decidir, amb un cop d'ull, que ell s'identificava amb la segona. Com que no disposava de cabals per a deixar passar els dies embambat, com aquell rei que pelava faves i li queien les baves dins un ribell etcètera, etcètera, va desenvolupar una puteria admirable. Un dia qualsevol d'aquella tardor tràgica, va prometre a un cosí seu "educat als Estats Units i, aleshores, acabat d'arribar a Mallorca" que li regalaria un paner d'esclata-sangs, grossos i sans, com mai no n'havia vist d'altres. El seu cosí ho dubtava.

«Que ho vols veure ara mateix?», li va demanar en Joan. Sí, va respondre aquell. Dit i fet. Ambdós partiren, a pas xalest, cap a la garriga. I com és natural, encara no havien descobert cap agre quan va comparèixer el garriguer. Abans que els pogués escometre, en Joan de sa Costa li va dir: «Afortunadament vos he trobat. Som el germà de l'amo en Toni de sa Costa (aquest, l'amo en Toni, era efectivament germà seu i cap de Falange del poble), i acompany el comte Rossi a cercar esclata"sangs». Apropant-s'hi amb desimboltura, afegí a cau d'orella: «És innecessari dir-vos quina serà la seva alegria, si l'obsequiau amb un paner ple». Aleshores el garriguer empal·lidí "tant o més que el fals Comte Rossi, que ho havia sentit tot i ja s'imaginava davant un escamot d'afusellament si es descobria la mentida", i en un castellà macarrònic, farcit d'infinitius, va pregar-los que l'acompanyassin a ca seva.

Allà els entregà dos paners, fins a la raseta, d'esclata-sangs: els millors, els més grossos i sans, de la contrada. El cosí es limità a somriure i a donar les gràcies en anglès "al cap i a la fi, al garriguer, les llengües estrangeres li semblaven totes iguals", i ambdós bon vivants referen el camí, sense fer via, tot i que tenien ganes de fer-se fonedissos. Mai no vaig parlar amb el cosí anglès d'en Joan de sa Costa, encara que supòs que no va poder gaudir dels esclata-sangs, perquè era conscient que, a partir d'aquest fet, la seva vida no valia un ral. Ell, en Joan de sa Costa, no hi va pensar més. Al cap i a la fi vivia confiat a l'aventura. Un capvespre, que entrà a un cafè del poble, va sentir una veu, ben coneguda, que exclamava: «Aquest que ara entra, l'amo en Toni, és el que em va fotre els esclata-sangs!». Lleuger de pes i ràpid com una llebre, en Joan guanyà el portal i va partir corrensos. Tanmateix l'amo en Toni havia tingut temps de veure'l, i va procurar tranquil·litzar el garriguer minimitzant l'incident. Així que per molt que les ideologies enfrontin germans amb germans, hi ha excepcions que cal celebrar. (Amb un plat d'esclata-sangs, és clar).

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris