muy nuboso
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
17°

La màcula del néixer del senyor Matas

La biografia política del senyor Jaume Matas és una paradoxa, una literal teranyina de mal desembullar. Pot semblar-vos una opinió inexacta i fins equivocada, però ho pens, modestament. Quan era president del Govern, ai!, no era president del Partit Popular. Ara que ha conquistat el càrrec orgànic, punyetes!, n'ha perdut l'institucional. Hom diria que, talment, el senyor Matas té un problema de sintaxi gramatical. Ell voldria enllaçar les frases de la seva vida amb una «i» copulativa, però l'atzar no li dóna altra cosa que una «o» disjuntiva. Enfront de la condició de «president del Govern i president del Partit Popular», es troba un caparrut «o caixa o faixa». Modestament, diria que l'error del senyor Matas "la pruïja que porta dins" és voler-ho tot alhora. I, en canvi, sembla que Déu no l'ha pas cridat pels escollits camins de la ubiqüitat. En un polític farcit de tanta ambició "legítima, ¿qui gosaria dubtar-ho?", això li ha de provocar anèmies emotives de molta infelicitat.

Podria ser, tanmateix, que aquesta no fos la situació més angoixant i neguitosa per al seu esperit "vull dir per al seu estat de consciència personal. M'explicaré. A mi, sempre m'ha semblat que el senyor Matas, després de tenir una vida política intrauterina mentre va exercir de conseller d'Economia, va arribar a l'alta política (féu l'accés a la presidència del Govern) marcat per un fet absolutament humà però precís i feixuc: el pecat original. Aquest pecat original, però, no ha pogut pas netejar-lo a les aigües baptismals del 13-J, i així és versemblant que tenim avui un Senyor Matas vivint una etapa biogràfica desassossegada. En cas d'haver guanyat les eleccions (siguem intel·ligents: eleccions que va perdre perquè el PP, a les Balears, només ocupa el poder si treu majories absolutes, doncs els aliats toquen el dos del seu redol); en aquest supòsit, dic, hauria esborrat el pecat de néixer. Però, per a dol personal seu, el bany de masses que esperava de la santificadora font electoral sols li va atènyer a tall de melic. Així, no ha expiat encara, malauradament, la culpa passada "i no pas amnistiada. Per tant, la seva carrera política manté a sobre la taca primigènia: haver estat president, no pas encapçalant una candidatura, sinó havent comès perfídia. Els fets són ineluctables i objectius.

El senyor Matas, quan el seu president, Cristòfol Soler, volgué cofirmar-lo a l'Executiu l'any 1996, li expressà la seva lleialtat: havia acceptat de seguir en el Govern com a conseller de Comerç, Indústria i sector primari. Acte seguit, s'encaixaren les mans i s'acomiadaren del despatx presidencial estant. Heus aquí, però, que es deixà acaronar l'oïda per cants homèrics que el proposaven de president substitut de Soler, previ cop de mà intern en el PP. Ja sé que aspirar a la presidència de la Comunitat és sempre una fal·lera comprensible, en ell i en qualsevol polític calculadament ambiciós. Això no obstant, el senyor Matas, que ja tenia compromeses la paraula i la lleialtat a Soler, no podia acceptar la col·lusió bèstia i secreta que alguns havien confabulat. No, ell clarament no, per com havia acceptat de seguir al costat del president. Tenc el parer, en efecte, que no ho podia pas admetre si creia que els comportaments de les persones s'han d'acompanyar d'unes formes morals. La seva aposta, però, fou una altra, com després palesaren els fets i, aleshores, traí Soler i l'investiren president. Després, començava una frenètica cursa per tal de guanyar-se, amb el rellotge en contra, la popularitat telegenètica, la imatge d'eficàcia executiva, l'amor del poble... i, sobretot, que d'això se'n derivés un triomf electoral a pols. La roba bruta que, a les calendes de juny passat, portava desada a la bugaderia, no era potser molta, però la primera camisa que havia vestit la tarda de la seva diabòlica investidura de molt honorable, presentava una màcula, indeleble potser. Ell n'era conscient, però amb un bon lleixiu electoral "hagué de creure's" recuperaria la blancor, i si tot rutllava segons els plans, acabaria esdevenint el president que ell exactament somniava: per via de netedat electoral. Després, com una segona batalla immediata, seria proclamat líder úni i unipersonal del Partit Popular. Els somnis són simple fumassola onírica i, és clar, el senyor Matas no ha pogut veure acomplits els càlculs. Quan perdia les eleccions, guanyava el congrés. De tot plegat, el que encara roman visible en el seu expedient "allò que sobresurt de l'horitzó personal" és la màcula del néixer. El pecat original d'un no batiat "electoralment, s'entén.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris