algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
19°

Mort i vida de la conferència

Moren els gèneres i ningú no ens n'anuncia el traspàs, potser perquè més que morir es dissolen sense fer renou, es mesclen amb llavors de novetat que també han germinat en silenci i comencen una nova vida, amb altres noms i peculiaritats. Quelcom semblant passà fa dècades amb el cinema d'autor i amb les cròniques ciutadanes que omplien religiosament els diaris, amb la novel·la policíaca, amb l'oratòria parlamentària i amb el teatre de l'absurd o aquell amb contingut polític (que no són ni de bon tros el mateix), i quelcom semblant s'ha anat esdevenint, sempre en silenci, amb les conferències.

No cal anar molt lluny per recordar-ne l'entrellat. El gènere de la conferència tenia, té encara, poques regles, però inviolables. El conferenciant (o la, és clar) era una persona de prestigi, i fins i tot si era desconegut la seva reputació el precedia en l'arribada. Havia de demostrar autoritat intel·lectual i alhora passió per allò de què parlava, el tipus de passió que fa que qualssevol disciplines, la geologia o l'art medieval, la genètica bacteriana o la patologia del formigó, puguin conrear-se fins a aconseguir alguna cosa més que guanyar-se la vida, i fer-ho en la mesura que permet a qui en posseeix, d'aquesta passió, viure un parell de metres per damunt de la realitat quotidiana, i suportar-la. Si el conferenciant no fruïa d'aquesta passió, no aconseguiria transmetre-la al públic, i la conferència no era tal, realment. El conferenciant s'havia de fer pròxim als oients, per molt famós o genial o peculiar que fos, per molta autoritat i coneixement que destilés, i se'ns feia pròxim perquè tot i que sovint tractava els oients de vostè, tots diríem, si algú ens ho demanés, que estava del nostre bàndol. (Encara n'hi ha, i molta, d'aquesta passió intel·lectual que s'encomana amb els gestos i les paraules, d'aquesta estima per la pròpia feina que o se'n té o no se'n té ni se'n tindrà mai, i que és ben visible des dels fusters fins als detectius i des dels científics fins als navegants solitaris).

L'escenari també havia de respondre a una arquitectura ben apamada. Els oients arribaven caminant "a una conferència hom hi va caminant, o no hi va", gairebé sempre a l'horabaixa, amb molta més freqüència a la tardor o a l'hivern. Només escaient, unes cadires no excessivament confortables, i una llum un punt esmorteïda, molt més de sobretaula que de consulta mèdica, també s'hi esqueien.

Aquestes regles, i els moments de plaer, d'emoció i de rigor intel·lectuals que ens empararen, són també les que han permès que el gènere no morís, però no n'han impedit el canvi, segurament inevitable. Ara ja no es convoquen conferències, o poques, i els substituts "les ponències, les presentacions, les taules rodones i el mítings d'encefalograma pla o amb molts pocs relleus" han agafat volada. La conferència (moltes vegades no hi havia preguntes al final) s'allunyava del diàleg, tant de moda sense que la moda hagi permès parar-se a pensar si la moda ho és tant com sembla, però encara i així els profits eren ben visibles. Ens adonàvem de la nostra ignorància, que mai no podrem resoldre, i comprovàvem periòdicament que tots som, o gairebé, afeccionats, lletra o cienciaferits, intel·lectuals per obligació, per defecte i perquè no tenim més remei. Apreníem a escoltar, a reconèixer la intel·ligència i el treball dels altres, a confirmar que el món sempre és més gran que el nostre cap, aprenentatges imprescindibles i fascinants sense els quals la vida perd bona part del seu sabor. Rebíem l'estímul de confirmar que algú fa la feina de primera, i que la fa bé.

Noms? No en calen. Tothom pot fer l'exercici d'esbrinar en la memòria per confirmar allò dit, o per matisar-ho, o per presentar-hi excepcions. Això sí: de tant en tant el gènere reviscola i "amb la seguretat anticipada o per casualitat" gaudim d'alguna conferència que ens en convenç. De tant en tant assistim a alguna conferència que ens fa entendre allò que sentia i conta Sagarra quan va anar a escoltar Albert Einstein, l'any vint-i-tres, quan el científic visità Barcelona, i sentir-nos-hi pròxims. «Quan el professor Einstein esborrava les seves inscripcions blanques damunt la tela negra enllustrada "escriu Sagarra", el meu cor m'impulsava a dir-li: "Faci el favor, no ho esborri, ja li durem una altra pissarra!». Per mirar de repetir-ho, ni que sigui igualment en silenci, val la pena de donar un cop d'ull als diaris i, malgrat el risc sempre present, tornar a superar la decepció i continuar practicant aquest exercici, gairebé professió d'escoltar conferències. I també de fer-les.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris