cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
17°

El president no recollí el xal de la presidenta

El més interessant del discurs del president Antich d'ahir de matí al Parlament no va ser el que va dir ell, sinó una escena que es desenvolupà uns tres quarts d'hora més tard. Eren devers les 13'15. A la Sala dels Passos Perduts quedaven pocs parlamentaris, i gairebé tots els periodistes que ja es devien ensumar qualque cosa, quan la presidenta mallorquina s'acostà al president balear, i amb aquell somriure d'orella a orella tan encantador com escarrufadorament aterrador li enflocà: «no m'ha agradat gens, gens...» El president, amb bons reflexos o, el que és més probable, sabent ja avant matx que la presidenta li estiraria una mica les orelles, se'n dugué donya Maria Antònia cap a un racó de la sala. Allà en principi no hi havia moltes rialles, però a poc a poc els somriures tornaren a il·luminar els rostres del matrimoni presidencial mallorquinobalear. A cap dels periodistes presents no se li passà el detall, una d'aquelles casualitats que solen passar amb la presidenta, que justament per allà hi havia prou fotògrafs per immortalitzar la imatge del poder: ella, i ell. I és que com deia un, si la cosa hagués estat seriosa s'haurien tancat en un despatx i que del que es tractava ahir era de recordar-li al president que ho és gràcies a la presidenta, i que ella ho podria ser sense ell, i que això bé mereix una atenció preferent, començant per la foto. El cas és que durant aquella conversa s'hauria pogut produir una altra imatge de reconciliació del tot encantadora, digna d'una d'aquelles fotos fetes amb difuminador amb pretensions romanticones. A la presidenta li caigué el xal i el president s'acotà per recollir-lo. Llàstima, però, que l'etern Winston a la mà dreta li impedí una acció ràpida i la presidenta es va veure obligada a acotar-se per recuperar del parquet el tan preuat i femení complement que la presidenta sempre usa. El president hauria d'assessorar-se ràpidament amb el sector femení del seu gabinet perquè li expliquin que a una dama quan li cau el mocador o el xal sempre, sempre, el cavaller l'hi ha de recollir. Si no, problemes, xaval. El president va perdre molts de punts, en aquell moment. Però en fi, la qüestió és que devers vint minuts després s'acomiadaran amb rialles, encara que no amb massa efusivitat si hem de dir la veritat. O sigui que Déu sap què dirà avui donya Maria Antònia a don Francesc, quan li toqui el torn. El fet que no aplaudís el discurs, com sí feren tots els esquerranols, ja dòna idees per on aniran els tirs. No avui, ni demà, sinó tota la legislatura. I és que com deia un alt càrrec del Govern, no és que ara hi pugui haver inestabilitat, és que l'estable inestabilitat durarà tota la legislatura. Però perquè l'estable inestabilitat pugui efectivament durar 45 mesos més, el president, quan xerri amb la presidenta, hauria de canviar el Winston i tenir la dreta ben disposada a aixecar del terra el mocador, el xal o, si és necessari, a tirar la seva jaqueta i dir-li a la presidenta allò de pisa morena encara que morena, morena, no és que ho sigui, però el que importa és la voluntat. Això és, justament, el que semblava dir-li la presidenta al president: que vol veure voluntat de reconeixement del seu paper. I que quan torni tirar al terra el xal, la justa resposta d'un cavaller a les atencions prèvies d'una dama és acotar-se davant d'ella per recollir-li tan preuada peça de vestir.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris