lluvia ligera
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
18°

La guerra dels mons, versió 1999

El dia trenta d'octubre de 1938 devers un milió de persones de diverses ciutats americanes varen iniciar una frenètica fugida cap enlloc. Amb quatre grapades feren la trosselleta i, amb un tres i no res, col·lapsaren amb els seus cotxes les principals vies de comunicació de les respectives ciutats. El pànic que els movia era provocat per la notícia, que havia anat prenent forma a través de la cadena d'emissores de ràdio CBS, i que donava per fet que naus marcianes havien iniciat una sagnant invasió de la Terra. Tot havia començat a l'hora habitual de l'emissió setmanal a càrrec del grup Mercury Theater dirigit per Orson Welles. En una primerenca i de les més sonades mostres del seu geni, Welles havia dissenyat un muntatge per l'obra La guerra dels móns del seu quasi homònim H.G. Wells, en el qual feia servir tot el poder i la màgia d'un mitjà de comunicació, incipient aleshores, però que ja començava a ocupar un paper important en el lleure domèstic arreu. Fet i fet, la ràdio ja havia arribat a aquí feia catorze anys.

El muntatge de Welles i el Mercury Theater, del qual avui encara es pot escoltar l'enregistrament original a través d'Internet, començava amb una entrevista a un astrònom en la qual donava tota casta de detalls dels clars indicis que s'havien detectat de vida extraterrestre. L'entrevista anava seguida per un poc de música en directe des d'un hotel de New York, música que era interrompuda per un butlletí urgent de notícies que informava sobre unes grans explosions que s'acabaven de produir en la superfície de Mart. De mica en mica, entre música i simulades entrevistes a experts que poguessin donar explicacions per aquestes explosions, els components del grup teatral varen anar creant una atmosfera de tensió que va culminar en un butlletí ultraurgent que donava compte de l'aparició d'una nau marciana en un indret determinat i concret dels Estats Units. I aquí va començar el pànic que els esmentava abans. De res no va servir la intervenció de la policia que volia interrompre l'emissió i que no varen aconseguir per la ferma actitud de Welles. Com tampoc no va servir de res que una veu superposada repetís periòdicament que es tractava d'una ficció i que no es corresponia a cap realitat. Per l'endemà va quedar la ressaca i la vergonya dels que havien partit a córrer; un caramull de mals de cap per la direcció de l'emissora i, sobre tot, l'evidència del poder de la ràdio en mans d'un geni com el d'Orson Welles. De la feta hi ha llibres i pel·lícules i s'ha de dir que, avui, possiblement ningú no se'n recordaria de la novel·la La guerra dels móns sinó haguera estat per l'èxit del programa de ràdio.

He llegit més d'un comentari que fa referència a la credulitat i ingenuïtat dels americans, en general, i dels que varen sortir a les carreteres el dia trenta d'octubre de 1938, en particular. De fet, ningú no creu que, avui per avui sigui possible generar a través de la ràdio, la televisió o qualsevol altre mitjà de comunicació una onada de pànic, com la que va generar Orson Welles. Altrament seria qüestió de fer-s'ho mirar per especialistes acreditats; escalivats com hauríem d'estar que les guerres i tota casta d'esdeveniments, per truculents que siguin, ens arribin a la sala d'estar de canostra en viu i en directe i puntualment a l'hora de dinar o de sopar. Però tot aquest call que suposadament hem posat no treu que no hi hagi hagut més d'un regiró quan s'ha sabut que el proper dia vint-i-un de novembre del 1999, la també americana cadena d'emissores de televisió NBC, té previst d'emetre en hora de màxima audiència una dramatització en el més pur estil del Mercury Theater del que podrien ser els primers dies del tercer mil·lenni si es compleixen les hipòtesis més pessimistes associades a l'efecte 2000. Sense energia elèctrica, alguna central nuclear tremolant al límit de la fusió, avions que cauen, i menuderies per l'estil, com l'acaparament previ de diners en metàl·lic i queviures, que han provocat que alguns dels experts sobre els problemes relacionats amb aquest efecte, hagin arribat a dir que els fa més por l'endemà de la pel·lícula que el dia de cap d'any i el mateix efecte 2000, i per això han recordat el que va passar amb el programa d'Orson Welles i el Mercury Theater.

Tanmateix, hem arribat a donar tantes de voltes a aquest maleït efecte que, possiblement, a hores d'ara, ja estiguem més a prop de pensar que tot el que es diu sobre l'efecte 2000, sembla més crits de pastorets mentiders i avorrits, com el del conte, que descripcions de situacions i escenaris possibles i plausibles per l'inici del mil·lenni. Tant és així que, si l'efecte 2000 no en provoca alguna de sonada, la befa i les rialles duraran per llarg. Sigui com sigui, alguna cosa haurem perdut.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris