algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 14°
22°

La vella dama digna

Fa pocs dies preníem nota del rebombori que s'ha armat a Barcelona i a Madrid arran de la constatació que hi ha uns xinesos que es dediquen amb una eficàcia sense fissures a escurar les màquines escurabutxaques. Ara ens arriba la fabulosa història de la senyora Chu Shiya, una dona xinesa de 101 anys, que s'està forrant jugant a la borsa de Xangai. Aquesta bona dona "recordi-ho el lector", amb 101 anys, ha participat en més història que els naturals d'altres països en dos o tres segles. El maoisme no va ser una aspirina política, va ser una expeditiva intervenció quirúrgica sense anestèsia. I encara dins el maoisme es varen donar uns alts i baixos que desconcertaven els més escèptics. Creguessis el que creguessis, t'arribava el teu santmartí. O no: hi ha una minoria de xinesos que han sabut navegar tant entre els taurons com entre les piranyes. Això passa a tot el món, és clar, però crec que a la Xina la qüestió és més digna de comentari, tant per la contundència dels canvis polítics com per la intensitat que assoleix tradicionalment, en aquell país, qualsevol situació social, familiar o individual. Diríem que tot hi és desmesurat si ens posàssim a nosaltres per mesura. Però, com que un servidor no ho gosaria fer mai, en conseqüència no podria titllar de desmesurada cap manifestació dels pecats capitals o de les virtuts teologals practicats o practicades pels xinesos. Deixem-ho així: sovint ens xoquen. Ja sé que, per arribar a aquesta generalitat tan insubstancial no era menester donar-hi cap volta, però també és vera que de vegades els intents d'aprofundir en una qualsevulla qüestió no fan més que tornar-te a la pell de les coses, a l'obvietat. La conquesta de l'obvietat és dolorosa i frustrant, però en segons quins casos deu ser un destí indefugible.

Ja ens allunyat massa del que ara un servidor volia comentar, i és l'extremada vitalitat d'una centenària senyora xinesa tot d'una que ha pogut posar un peu en el capitalisme. Deu ser la set endarrerida o no sé què, però l'agressivitat amb què es dediquen a les operacions especulatives, àdhuc a l'estafa, els ciutadans que surten del comunisme deu ser un dels espectacles més graciosament cruels que ens ofereix l'actual moment. Cubans a l'exili, xinesos com la senyora de referència, russos, romanesos, búlgars... apliquen una doctrina apresa no sabem on "i aquí sí que hauríem de defugir l'obvietat" que, independentment dels resultats, destaca per una certa brutalitat, per una golafreria antiestètica, per revelar l'existència d'uns instints depredadors no gens apaivagats pel reconeixement de cap límit. Però escandalitzar-nos davant aquests fets constituiria un exercici d'hipocresia: en realitat, només caminen com poden de cap on som nosaltres: ja arribaran a assolir "els que encara no ho han fet" el refinament, el maquiavel·lisme i la crueldat invisible del sistema. Tot arribarà, i no pot tardar massa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris