algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

Raons que t'inflen les venes

L'enyorat gautxo amb guitarra anomenat Jorge Cafrune, en una de les seves «milongas pampeanas», cantava: «a veces hay razones/ que hinchan las venas», i ho deia així, sense rimar, perquè, aleshores, ni tan sols a l'Argentina d'aquell temps, encara no et deixaven gravar un disc amb segons quins mots malsonants.

Ho deia perquè, malgrat gratar dins la història no sia una de les meves preferents comeses literàries, a part d'haver-hi magnífics especialistes en la matèria amb els quals no puc ni vull competir, sovint he tengut el deler, millor dit, la imperiosa curiositat d'investigar fets i gent del 36 cap aquí, més que res perquè les bestieses foren de tamany monstruós, i hi va haver un temps que de cap manera no les podia pair. Ni encara ara, vaja. Bono, però ho venia a dir perquè, en contra dels que insisteixen en l'opinió que s'ha d'oblidar i callar i no remoure més la femta, resulta que adesiara em truquen a la porta i em diuen, Biel, encara no ho saps tot del que passà aquí o allà. I ja m'han tornat a destrempar. Vull dir, de bell nou m'han deixondit la vessa mental de voler saber coses que em remouen el ventrell. Les raons que «t'inflen les venes» d'en Cafrune.

Ahir vaig rebre una carta llarga, maquíssima, d'un amic que tenc a Pollença anomenat Josep Muntaner, 83 anys de jovenesa a l'esperit, més conegut per aquells voltants com l'amo en Pep «Fusteret». Ho passà més de metre els temps de l'incivil enfrontament, i ja fa un parell d'anys va publicar un llibre titulat: «No eren blaves ni verdes les muntanyes» que vaig llegir amb parescut apassionadament que l'autor l'havia escrit. Succeeix això, quan escrius amb tinta de suor d'estimera profunda, de decència absoluta, de sinceritat fins el darrer límit, el lector se n'encomana sempre.

Em narra a la carta en qüestió la «sort» "les cometes són seves"que tengué Martí Vicenç Vilanova, de mal nom Bonjesús, afusellat al mur de cementeri de Ciutat la matinada del 21 de novembre de l'any 1936, després d'un consell de guerra sumaríssim d'aquells que feien llavonces, o sia, un sainet esperpèntic. En Martí Bonjesús va estar amagat devers dues setmanes amb l'amo en Pep Fusteret per les muntanyes pollencines fins que, més tard, aglapiren l'amo en Pep i cap a can Mir s'ha dit, i en Martí Bonjesús aconseguí fullar-se a Menorca juntament amb el seu germà Josep i el soldat Miquel Vives, amb una barca patronejada per Jaume Seguí Feliu. Després fou apresat el vaixell en el qual viatjava Maó-Barcelona. I la resta, ja la sabeu.

La «sort» entrecometada de Martí Bonjesús segons l'opinió de l'amo en Pep la us vull transcriure lletra per lletra: «Quina, com hagués estat la seva mort si hagués estat entregat a Pollença, als cacics, als feixistes i demés elements facciosos i reacccionaris? Hauria estat purgat amb oli de ricí, escopinat, sofert turment, exposat a la befa del populatxo, per després, encara viu, ser tirat dins un avenc, ser despenyat per un penya-segat de Formentor com feren amb el tinent batle Bartomeu Cabanelles del Lloquet, o amb el meu bon amic Joan Mateu Capllonch Tortet, o amb el mariner del Moll Joan Boter, o amb el mestre d'obres Miquel Company Ferreret, o amb Josep Pont Cladera Ros que mataren a punyalades, o amb tants i tants d'altres pollencins amants de la llibertat. En Martí Bonjesús, dins la seva desventura, tingué la «sort» que la seva vida fos segada per una ràfega de bales.»

Què voleu que us digui, a mi, llegir això viscut i contat així per un supervivent em posa pell de gallina. No sembla veritat tanta bestiesa. Però ho és! Encara en resten testimonis. A Pollença sols dos, segons l'amo en Josep Fusteret.

Acaba la seva missiva tot dient: «A Ciutat, un ajuntament de dretes anomenà fills il·lustres Emili Darder i Llorenç Bisbal, que foren batle i regidor de l'Ajuntament. A la nostra vila de Pollença, on foren afusellats el batle, el tinent batle i un regidor, en vuit anys de consistori socialista, no han tengut una recordança per als més de vint infortunats que foren assassinats pel feixisme».

La raó vos vessa, l'amo en Josep. Potser a qualcú li haurien de comparèixer els color a la cara si arriba a llegir aquestes línies. I potser jo també hauria de fer rimar bé les «milongas» del Cafrune.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris