algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
18°

Dues pel·lícules i l'escola

Coincideixen a la cartellera palmesana i a la mateixa sala dues pel·lícules que presenten dos models d'escola ben diferents i amb un nexe comú: mostrar, sense idealitzacions excessives, el mestre com un personatge positiu, al mateix temps que s'interroguen sobre el seu encaix en la societat. La lengua de las mariposas, de Fernando Fernán Gómez, es desenvolupa a la Galícia rural dels anys trenta, el curs previ a l'esclafit de la Guerra Civil. El mestre hi representa l'ideal que la Il·lustració construí de la institució educativa. Essent de poble, encara que la nostra primària fos la del darrer franquisme, és difícil que el protagonista no ens provoqui el record d'algun dels mestres que tinguérem. El context de La lengua... queda molt allunyat del de Ça commence aujurd'hui, de Bertrand Tavernier. La història es desenvolupa "com el cas anterior seria millor dir que «és la història de»" en un antic poble miner de França. Hi ha alguna al·lusió que la vida a la vila en el passat era molt semblant a la de Germinal, d'Émile Zola. Un passat de lluita obrera que els personatges evoquen "qui ho hauria de dir?" amb una certa nostàlgia des del paisatge de l'atur provocat per successives reconversions industrials. El proletari ha estat substituït pel «lumpen» i l'orgull de classe pel desarrelament. El mestre, que podria ser exactament el mateix que el de La lengua... ha de fer front a situacions que desborden plenament l'àmbit de l'escola, on veu desfilar els casos de maltractaments, d'incest, de mala alimentació... Una amiga meva és professora a l'Escola de Magisteri i ha anat a veure-la amb els seus alumnes, que l'han trobada d'una duresa irreal. Una altra amiga, una mestra que treballa una barriada perifèrica de Palma, també l'ha trobada irreal, però, per motius contraris. Comparat amb el seu "i creu que el de molts altres", el món de Ça commence... és de conte de fades. Com explicar-nos percepcions tan oposades de la realitat, si no és perquè a Mallorca en vivim d'esquenes a la part més desagradable? Però també, en ocasions, per complicitat benintencionada dels que la veuen. La meva amiga mestra no vol denunciar públicament els problemes de la seva escola, que els són de la seva barriada. Ella, que tanta feina fa per canviar-la, pensa que el «desprestigi» consegüent arruïnaria els seus esforços. I, així, les coses es perpetuen. I l'administració ho sap des de fa anys. I s'aprofita de les bones intencions de mestres com la meva amiga.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris