algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

Garzón

Idò a mi el que m'agradaria fóra que el jutge Garzón, tan inquiet i valent que se'l veu, s'animàs a reobrir la instrucció del cas Túnel de Sóller, o del cas Calvià, o el de Brokerval, o qualsevol d'aquells misteris "no de passió, certament, sinó més aviat d'ordre políticoadministratiu" que amenitzaren el llarg capvespre de setze anys de govern conservador a Balears, un capvespre, per altra banda, horrorosament ensopit i poc estimulant. Aquí m'agradaria veure'l, el jutge Garzón: cara a cara amb un berenar d'aquestes proporcions "com es pot encabir tanta misèria legal i moral en un territori de dimensions tan reduïdes? Solo ante el peligro davant els serrells impepinables de Gabriel Cañellas o Catalina Cirer, intentant no perdre la compostura en requerir informacins compromeses i topar, per tota resposta, amb el rictus estantís de Berastain o amb el somriure engalavernador de Jaume Matas, dues gàrgoles comparables a les màscares del teatre clàssic: hieràtiques i exasperants. Sí: aquí m'agradaria veure'l, el jutge Garzón. M'hi pos messions que encara perdria la compostura i se li desbarataria la clenxa, o el caient d'aquests vestits bons que sempre li veiem dur en entrar o sortir de l'Audiència Nacional. I és que no n'hi ha per manco que això. No dic jo que personatges com Pinochet, Berlusconi o els militars de la dictadura argentina no em semblin individus perillosos, fins i tot més que els conservadors nostrats "almanco aquests, a diferència dels altres, no es dedicaven a fer morts: es limitaven a obrir comptes corrents a nom dels difunts que els proveïa la mateixa mare Natura; però és evident que el ressò internacional que deriva del fet d'encalçar judicialment aquest personal té un punt glamour que molt difícilment obtindria el senyor Garzón si li pegàs per descendir a les arenes illenques. En una paraula: vull dir que, a més de corruptes, cutres.

És per això que, ara que només han passat cent dies d'ençà que oficialment s'acabà tota aquesta història, sembla una autèntic sarcasme que els seus protagonistes tinguin l'acudit d'obrir la boca per acusar els nous estadants del Consolat de Mar de desgovern i altres paraules majors. Sí, ja sé que el balanç dels primers cent dies és preceptiu per a qualsevol Govern, i que tota oposició té el dret i el deure de fer-se sentir amb una intensitat especial quan arriba aquesta data. Però què succeeix quan els polítics que realitzen aquesta tasca d'oposició es troben "com en el cas de Balears" completament desligitimats per exercir-la? Doncs succeeix que aleshores el Govern en qüestió resta desproveït d'un contrapoder imprescindible que serveixi de referent per al judici comparatiu dels ciutadans; i que el president de l'Executiu en té prou de contestar, com ha fet Francesc Antich, que han rebut de l'anterior Govern una herència de caos, i encara produir la sensació que ha fet curt. La qual cosa no fa més que obligar-nos a recordar que, de totes les expectatives dipositades en el Govern del Pacte de Progés, sens dubte les més importants són les de propagar entre la ciutadania una certa pedagogia democràtica "en aspectes com ara la importància del vot de cada persona" i, sobretot, restablir uns mínims de confiança per part de l'electorat en els seus representants institucionals. El camí contrari, el de la deslegitimització, és el càncer actual de la política europea, i ja sabem on duu: escletxes per on s'enfilen alternatives insensates "feixistes a Àustria i Suïssa, Berlusconi a Itàlia, Gil a Espanya" i judicialització de la política "l'efecte Garzón. Ara: no em direu que no tindria morbo, allò de reobrir el cas Túnel de Sóller.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris