algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
17°

Europa 1989-1999

El dimarts 9 de novembre farà ja deu anys que Egon Krenz, l'efímer substitut del dirigent comunista Erich Honecker, consentí en l'obertura del mur de Berlín. Dies després aquella murada caigué per les envestides dels europeus orientals.

Vet aquí el punt de partida de les grans transformacions europees d'aquestes dècada, el decenni en el qual més ha canviat Europa, l'Europa sorgida del tractat de Versalles del 1919. Hem hagut d'avesar-nos tant als canvis! Hem hagut de modular tant les nostres conviccions! No ha estat fàcil aprendre a canviar i probablement allà on aquets canvis més han calat ha estat en les ments dels nacionalistes.

Per alguns analistes, el 1989 significa l'esclat dels nacionalismes que condueixen a situacions com Bòsnia o Kosovo. Dins l'Estat espanyol el conflicte balcànic ha estat presentat com la guerra dels nacionalismes excloents que no accepten l'altre i s'ha aprofitat per malèvoles comparacions. Encara són recents les desafortunades declaracions de Jaume Matas en esclatar la guerra a Kosovo just en període preelectoral on els partits nacionalistes de les lles Balears foren posats en el mateix sac que Milosevic. ¿Realment novembre del 1989, caiguda del mar, fronteres transitables, execucions de dictadors, descomposició del bloc soviètic, cop d'Estat a l'URSS... és el tret de sortida per la reaparició del nacionalisme que posa en dubte l'estabilitat i inalterabilitat de l'Estat? Si fos així, els que tenen por d'aquestes transformacions nacionals, que ja donaven per enterrades al segle XIX, no haurien d'haver impulsat un procés d'integració Europea (Maastricht 1991) en virtut del qual s'han hagut de modificar constitucions, sotmetre's a disciplines procedents de Brussel·les, i s'ha hagut de renunciar a símbols tan patriòtics com la moneda pròpia. Si els estats han consentit a aquests canvis ha estat a favor d'un desenvolupament econòmic harmònic que garantís uns mínims de benestar pels ciutadans de la Unió.

Així doncs, els nacionalistes d'Espanya s'han trobat, aquesta dècada, amb la contradicció d'haver de renunciar a competències per alt (transport, política agrària i monetària...) i per baix (turisme, urbanisme, educació...). Com que la cessió per alt la fan tots els estas europeus tret de Gran Bretanya i Dinamarca, això no ha estat motiu de preocupació pel buidatge competencial que se'n feia. En canvi, cedir per baix com han hagut de fer els espanyols ja incomoda més perquè el raonament que segueix és senzill: si s'han cedit competències a Europa i se'n cedeixen a les autonomies, què quedarà per a l'Estat? És més, al procés s'està accentuant des del 1996 ençà mesura que el marc de la integració europea avança i l'Estat de les autonomies madura. Un glop mal d'empassar-se pels estats europeus que estan avesats que un cop han imposat una legislació es neguen a discutir-la com veim que passa amb l'estatut basc, el català, la constitució o el que costà modificar el balear.

Així, doncs, l'Estat està disposat a cedir per alt en benefici del desenvolupament econòmic sobretot a Estats tradicionalment pobres i endarrerits en comparació a l'Europa central com és el cas espanyol. La integració europea ha estat, per a Espanya i Portugal, la via per sortir de l'endarreriment històric, per Alemanya ha estat la fórmula ideal per a guanyar mercats després dels traumàtics intents del 1914 i 1939, i per França ha significat tornar a figurar com a gran potència continental atesa la seva centralitat en la Unió Europea sobretot en liderar propostes com l'euromoneda i l'euroexèrcit. Pels francesos ha estat com recuperar "d'una forma pacífica" aquell pes napoleònic.

Amb tot aquest pla, els nacionalistes perifèrics han fet molta nosa i per això els han ignorat, s'ha consentit l'autodestrucció als Balcans, o se'ls ha criminalitzat ideològicament. Així i tot, els nacionalismes minoritzats continuen demanant, ara en el marc europeu, tracte diferenciat i una mica més d'autogovern i se senten legitimats per fer-ho perquè "oh casualitat!" aquell desenvolupament econòmic que es pretenia uniforme per a tota la UE resulta que és més regional que no pas estatal. L'arc mediterrai en el qual hi hauria les Illes Balears és una de les zones més actives. És a dir, malgrat els esforços europeus des del 1986 ençà per desenvolupar Espanya, sols algunes regions espanyoles se'n surten. Hi ha zones més europeïtzades que d'altres i és evident que nosaltres, per migració i dependència econòmica, som "per a bé i per a mal" dels més europeïtzats. Fins ara això no ens ha reportat cap tracte de favor per part de la unió com no siguin ajuts. El govern de progrés vol obrir vies de comunicació directes amb Brussel·les sense haver de passar per Madrid i cerca aliats insulars i continentals per tenir més força en un camp en el qual no hi tenim cap experiència.

Sense marc legal i sense experiència serà difícil sortir-ne. No deixa de ser curiós haver posat al davant d'una d'aquestes feines un home que té una certa experiència en topar amb murs, almenys amb el mur de la intransigència pepera. Confiem que se'n surti millor que en aquella ocasió.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris